Skip to main content

Missió memòria

—I dieu que després d'això recordaré qui soc? —va dir el pacient, ja estirat en la llitera.
—Sí, i ara relaxa't i dorm. —va dir la infermera mentre li posava l'anestèsia.


Seguidament, l'Albert i jo ens vam pujar a la càpsula per a encongir-nos. La doctora va activar la màquina i ens va encongir.
Malgrat les nàusees i al mareig em vaig adonar que ja estàvem a la xeringa, amb un moviment ràpid que ens va semblar un terratrèmol a la nostra grandària, ens va introduir en l'organisme pel braç dret. Ja estàvem dins.
Teníem exactament 4 hores i 15 minuts per a arribar fins al centre de control i reparar l' "avaria". Vam sincronitzar els nostres rellotges i ens vam posar en marxa.




A la poca estona va arribar un grup de leucòcits.


—Ei, vosaltres dos! Mans enlaire i quedeu-vos quiets. —van dir.
—Merda —va dir l'Albert— Pensava que ja els havien informat.
—Encara no saben qui som —li vaig dir a l'Albert— hem de dir el codi.
—Deixeu de parlar i poseu les mans enlaire. —ens van amenaçar.
—Codi 6987 —vaig dir.
—D'acord, som-hi —es van posar seriosos.


Vam continuar circulant fins que vam arribar a una bifurcació.


—Per aquí es va a la bomba, per l'esquerra es va cap avall. L'accés a la bomba està prohibit per a externs com vosaltres, aneu cap avall, baixeu per darrere dels 24 arcs paral·lels. Creueu per darrere de la llacuna àcida, no per dins o no quedarà res de vosaltres més que àcid....continueu baixant i gireu a la dreta abans d'arribar als ronyons. Arribareu a l'entrada de l'ascensor en 1 hora.
—Gràcies, així ho farem —va respondre l'Albert.


Després d'acomiadar-nos vam girar a l'esquerra, encara teníem 3 llargues hores per davant. Vam caminar i caminar fins que vam passar la llacuna, ara estàvem com en un desert ple de carrils i acumulacions de greix.. Definitivament li recomanaria al pacient anar al gimnàs després d'això…


Ja només ens quedaven 2 hores quan vam arribar a l'entrada de l'ascensor, repleta de cèl·lules.


L'Albert es va dirigir al leucòcits que organitzava la cua de cèl·lules.
—Queden 3 hores fins que pugueu pujar. A la cua! —ens va dir el leucòcit.
—Som externs, codi 6987 —el va informar l'Albert.
—Ah ja entenc…Pugeu.


Ens vam colar a l'ascensor devant d'una llarga cua de cèl·lules impacients que ens miraven amb mala cara.
L'ascensor va anar pujant vèrtebra per vèrtebra mentre cada vegada es veien més llampecs.
Quan vam arribar a dalt ens vam trobar amb un leucòcit.


—Per a recórrer la central heu de saltar la sinapsi amb els raigs, fa poc vam instal·lar uns semàfors per a facilitar la tasca als externs com vosaltres. Bona Sort. —ens va dir i tot seguit ens va empènyer cap al primer salt entre neurones.


Segons el mapa havíem d'arribar a la connexió 729 i des d'aquí reparar les 11 següents.
Estàvem en la connexió 710 així que només havíem de saltar la sinapsi 19 vegades.
El primer salt va ser complicat, però a mesura que vam anar descobrint el truc cada vegada ens era més fàcil saltar la sinapsi.


Finalment vam arribar a la connexió 729, com que estava interrompuda, no hi havia llampecs en aquesta zona. Estàvem al sector de la memòria. Bàsicament ens vam dedicar a reparar els botons terminals i algunes parts de l'axó, per acabar, el vam tornar a recobrir amb la mielina. Vam repetir el procés 9 vegades més fins a arribar a l'última neurona.


—Una vegada acabis de reparar aquest botó terminal tindrem 3 segons per a saltar amb el primer raig- li vaig advertir a l'Albert.
—D'acord, ja està..- em va respondre.
—3… 2… 1… Salta!


Vam saltar i saltar fins que vam arribar a l'ascensor una altra vegada. Tan sols ens quedaven 45 minuts per a arribar al punt d'extracció al braç esquerre. Així que en contra de la prohibició dels leucòcits ens vam dirigir cap al centre de tot, cap a la bomba. Vam tenir sort que cap leucòcit ens retingués ni ens digués res, entre tants eritròcits no se'ns veia res!


Ja només quedaven 15 minuts quan vam arribar a la bomba, per sort els carrils eren d'alta velocitat allà. Vam entrar i ens vam col·locar a la sortida desitjada, al següent segon ja sortíem disparats per aquesta. Durant el camí no vaig parar de mirar el cronòmetre, 10 minuts, 5 minuts, 3, 1…


Vam arribar corrent al punt d'extracció corrent molt cansats, i de sobte, un tremolor que ens va succionar cap amunt, per fi fora de perill. En el que se'm va fer una eternitat, la doctora ens va retornar a la nostra grandària i vam poder descansar mentre el pacient despertava.


—Ja et despertes! —va dir la doctora— Com et dius?
—Ah! Per fi em recordo de tot! Soc Max! Que bé poder recordar el meu nom per fi! —va exclamar el pacient— I moltes gràcies.
—No és res —vaig dir jo inclinant el cap— Puc recomanar-te anar al gimnàs? Tot canvia quan ho veus des de dins! Hahaha!


I tots vam riure. La Missió Memòria s’havia complert.
  • Hits: 95