Skip to main content

EL SECRET DARRERE L'ACCIDENT

Amb la bata ficada i uns guants de làtex entrava a la sala del costat, tot semblava un caos, amb tantíssimes coses, materials de laboratori i reactius.
Estaven les anàlisis que havien d’analitzar aquell dia. S’encarregava d’analitzar les mostres de sang, en mirar les substàncies químiques, com ara el potassi, calci, sodi, hormones, etc. Estava concentrada treballant, quan de sobte va aparèixer la Txell, la divertida i xarraire recepcionista, amb un pot de sang per analitzar.
-Ràpid! M’han dit que és urgent, no, de fet, urgentíssim! -Va dir la Txell.
L’Andrea va deixar allò que estava analitzant i va agafar el pot de vidre amb una anàlisi de sang. Ho va analitzar ràpidament, que era allò que havia vist? Com era possible? Tot era correcte, però allò, no, o almenys ella creia que no, des de quan això podia passar? Era impossible. Hi havia àstat a la seva sang, normal que fos tan urgent, però no podia ser. A més de ser l'element més estrany de la Taula Periòdica, era un element radioactiu, com era possible que estigués a la sang d’una persona?
Va anar fins a recepció, i li va donar les analítiques a la Txell, i curiosament va preguntar.
-Per a qui és?
La Txell va mirar un paper.
-D’un home de 43 any, acaba de tindre un accident.
L’Andrea va veure a l’ambulància fora de la clínica, amb metges esperant ansiosos els resultats. Va anar fora, li va donar l’anàlisi al primer metge que es va trobar i abans que el metge puges li va tocar l’espatlla.
-Què ha passat? -Va preguntar l’Andrea, estava al·lucinant.
-Un accident de cotxe. -Va contestar breument, ja que després va pujar i va tancar les portes de l’ambulància. Per sort va poder veure mínimament a l’home que havia tingut l’accident. L’home tenia totes les venes de meitat cos molt marcades, i els braços, les cames i la cara, liles. Allò no podia ser un accident.
Va entrar als laboratoris, amb cara de pànic. La Txell la va veure i es va interessar.
-Què et preocupa? -Va dir la Txell
-No entenc res.
-Si no m’ho expliques, jo menys.
-Saps que és l'àstat?
-Ni idea.
-És l’àtom més estrany de la taula periòdica, i aquest home ho tenia a la sang, això no entenc. -Va dir l’Andrea molt preocupada.
-Sembla estrany. -Va respondre la Txell.
-Saps com es diu el que ha tingut l'“accident”?
-Josep Fígols. -Va informar-la.
-D'acord, gràcies.
L’Andrea va recollir les seves coses. Es va traure els guants, la bata, va agafar la bossa, i va marxar cap a casa, preocupada i pensant que allò que havia vist era estranyíssim. A casa va estar pensant i va decidir anar al metge més proper, esperant trobar allí a Josep. Va pujar al bus fins a arribar a l’Hospital Verge de la Cinta, que està a Tortosa, el lloc on viu. Va entrar, estava nerviosa, va preguntar a recepció si hi era, aquell home tan estrany.
Sí, sí que hi era, sense esperar ni un minut més va caminar ràpida fins a la sala on es trobava, però va sentir un crit.
-On vas tan ràpida?, no pots passar. -Va sentir que li deia l’antipàtica recepcionista de l’hospital.
-És el meu pare. -Va inventar d’una manera monumental.
-Doncs no pots passar, seu aquí.
No va dir res i va seure. Tenia por, ja no sol pel que li passava a l'home, sinó que aparegués la filla real, si és que en tenia, i que ella quedes com una mentidora. Ja era tard, però quan estava mig adormida, apareixia en Josep.
Va preferir no dir res, només va decidir seguir a Josep. Era tard i Josep marxava caminant, l’Andrea intentava no ser descoberta, però de sobte es va congelar.
-Deixa'm de seguir.
No va dir res, estava morta de por.
-M’has sentit. -Va dir en Josep amb una veu ronca. Es va girar i es va apropar a l’Andrea.
-Què… què vols? No era… la meva intenció. Va respondre l’Andrea, quasi sense veu.
Ell la va espentejar contra una paret.
-Què vols tu? Què et creus en raons per seguir-me? -Va seguir l’home
-Jo… no. És que sé que et passa.
L’home, com a resposta la va espentejar més fort obligant-la a tocar la paret, i amb una veu tenebrosa diu.
-No, ningú ho sap. M’has sentit?!
-A sí? -Va dir l’Andrea, fent veure que no li feia por res.
-Segur, ho és que ho vols veure? Va deixar anar un simple bufit i a poc a poc es va convertir amb, el pitjor que et podies trobar. L’Andrea semblava cada cop més petita, anava seient a terra, no havia valgut la pena ser tan curiosa per trobar-se això, i descobrir que Josep era realment…
  • Hits: 121