Skip to main content

Un viatje a l'oblit

Demà per fi podré assolir el meu somni i no hi puc estar més feliç. He estat tota la vida preparant-me per al dia en que pogués anar a l’espai. Des de petita, el meu pare, un reconegut astronauta, ja em va començar a ensenyar les matemàtiques i la física que necesitaría per entrar a l’acadèmia d’astronautes. He de reconèixer que no va ser gens fàcil però a mesura que anava creixent m’anava apassionant cada vegada més la idea de poder veure el meu planeta des de l'espai. Molt poques persones ho han fet i jo volia ser una d’elles. Quan vaig complir la majoria d’edat al meu pare li van diagnosticar un càncer terminal i vaig haver de deixar d’estudiar per ajudar a la meva mare a casa, fet que va fer que no pogués entrar aquell any a l’acadèmia. Finalment, 6 mesos després, ens vam haver d’acomiadar del meu pare i li vaig prometre a ell i a mi mateixa que algun dia viatjaria a l’espai com ell ho havia fet.
I aquí estem, a vint-i-quatre hores de fer el meu somni realitat, qui m’hagués dit a mi fa uns quants anys que ho aconseguiria. Em dirigeixo ara mateix a les oficines de control a revisar els últims càlculs de la trajectòria que hem de prendre demà segons el temps que faci. Hem de ser molt precisos els meus companys i jo perquè un error mínim pot causar que no arribem mai a l’espai o que la nau s’espatlli a mig camí i que no puguem tornar. Per això portem preparant la missió durant un any sencer i hem refet els càlculs moltes vegades. Jo soc l’especialista en la branca de les matemàtiques de la trigonometria i, per tant, m’encarrego de calcular la distància que hem de recórrer i en quin angle ens hem de dirigir per arribar al nostre destí. El meu company Eric va fer la carrera de física i ell vigila quina és la velocitat adequada a la que hem d’anar. Nosaltres dos i altres companys formem l’equip espanyol que més mesos romandrà a l’espai. Seran la meva família durant el temps que estiguem a dalt.
Avui és el dia. M’acabo d’aixecar i no sé ni com he pogut dormir dels nervis que tinc. Una vegada estic al lloc des d’on es fa l’enlairament, em reuneixo amb els meus companys i amb el director de l'agència a la qual pertanyem. És una persona molt amigable i era amic del meu pare, ell m’ha ajudat a poder formar part del seu equip. Unes dues hores després m’estic posant l’uniforme adequat i em poso el cinturó de seguretat. Porto uns papers a la mà amb la simulació de la trajectòria per acabar-ho de revisar. De cop i volta sento unes veus pels altaveus que anuncien el compte enrere i no m’acabo de creure la situació en la que estic fins que ens enlairem. Els primers 3 minuts són bastant turbulents però a mesura que ens anem apropant a l’espai el viatge es torna més tranquil, excepte quan per fi travessem l’atmosfera i arribem a l’espai. Al principi tots ens quedem muts contemplant les meravelloses vistes i per uns instants m’oblido de tot i hem concentro en el meu pare, l’home pel qual estic aquí, i recordo que una vegada quan era petita em va dir com era aquesta sensació i que pensava ell. Ara puc dir que és tal i com m’ho havia dit ell, que no hi havia res, que era l’oblit.
  • Hits: 123