Skip to main content

La revelació de la història dels dinosaures a través de la datació radiomètrica

Ens trobem en un centre d'investigació. La lluna brilla delicadament a sobre del cel intentant que la seva brillantor superés els foscos núvols. Els amplis espais del centre es troben submergides en la més absoluta foscor. El silenci regna per tot arreu. Només en un passadís de la segona planta es veu una blanca llum eixint-se tímidament per una porta entreoberta. A dins es troben dos científics treballant pausadament, que es mantenen desperts amb l’ajuda de dues tasses de cafè mig buides. Al centre de la cambra hi ha una gran taula i un dels dos científics treballa delicadament amb alguna cosa mentre està asseguda en un tamboret que fa un grinyolat so cada cop que es gira a causa de l’oxidació. Dues potents llums a sobre de la taula ponen els seus focus a sobre de la peça que la científica està treballant amb tanta cautela.

La peça es tracta d’un os, o almenys ho va ser antany. Amb, l’eina adequada, la seva manipuladora intenta extreure una petita mostra del fòssil amb molta cura de no fer-la malbé. El petit fòssil venia amb el seu conjunt de peces, llestes per ser polides i muntades com si d’un puzle es tractés. Hi havia hagut un problema amb el lliurament de l’espècimen i per culpa d’això es desconeixia de quina espècie era i de quin jaciment provenia. El director havia demanat a aquells dos científics que fessin una prova de datació radiomètrica, i per això es trobaven allà treballant sols i de nit.

En Màrius ja havia acabat de preparar la prova de datació i esperava pacientment a què la seva companya acabes d’extreure la mostra. Des de petit sempre li havien agradat els dinosaures. Només de pensar que havien existit aquelles criatures fa tants d’anys li emocionava com mai altra cosa li havia emocionat. I aquella prova de datació radiomètrica també li semblava increïble. Aquells àtoms de carboni catorze eren com la memòria del passat i del pas del temps, gràcies a unes simples desintegracions es podia recordar aquelles memòries no conegudes.

Li agradava imaginar-se viatjant per aquells àtoms i arribant a aquella època primitiva. A vegades queia de cap a l’immens oceà del Càmbric o es veia rodejat de gegantins insectes en el Carbonífer o fugint dels estranys rèptils del Pèrmic o observant els primers dinosaures en el Triàsic. I ara venien els dos períodes que a ell més li agraden: el Juràssic i el Cretàcic. Aquests eren els dos períodes on els més formidables i majestuosos dinosaures havien trepitjat el mateix planeta que ara els humans estaven trepitjant. I tots aquells increïbles dinosaures van morir en aquella gran extinció, en la sisena de les set que hi ha hagut al llarg del temps. Va ser una etapa fosca tant literalment com figuradament. La majoria de les espècies van morir i el sol no va tornar a aparèixer fins molts anys després, moment on va tornar com un raig d’esperança per a la vida.

-Màrius! - La seva companya li està demanant atenció.
Ja ha acabat d’agafar la mostra i està preparada per fer la prova de datació. En Màrius l’agafa delicadament i la prepara per començar la prova. Toca uns botons de la màquina i la prova comença. Aquest era un procediment que havia de fer freqüentment, però no era el seu treball habitual. No, ell treballava per a un projecte més gran. El seu objectiu i somni era arribar a reviure els dinosaures, era poder veure a un d’aquells animals caminant sobre la mateixa terra que ell. Per això, havia estat treballant incomptables anys per arribar a obtenir diferents genomes de dinosaures encara de la dificultat que presentava trobar bones mostres d’ADN. I encara que això sembles un somni de nens petits, estava molt a prop de reconstruir la primera cadena d’ADN. El genoma pertanyia a l'espècie dels ictiosaures, que podia semblar poca cosa, però s’havien trobat suficients mostres per a obtenir el seu genoma.

La màquina va fer uns últims sorolls abans d’acabar. La mostra analitzada tenia una antiguitat aproximada de 120 milions d’anys i, per tant, datava del Cretàcic.
-Bé, ja podem descartar a l’Arqueòpterix. Doncs, només ens queda una última opció: és de l’espècie Cryptovolans o més senzillament un Microraptor.- va dir la científica.
-Perfecte, per fi podem recollir i plegar.- va respondre en Màrius.

Quinze minuts més tard ja no quedava cap llum dins el laboratori i els dos científics marxaven per la porta principal amb la Lluna a sobre d’ells, que finalment havia aconseguit un lloc entre els núvols on deixar veure la seva grandiosa brillantor.
  • Hits: 249