Advertència
Arun
- És molt més difícil lluitar contra la irrellevància que contra l’explotació.
Yuval Noah Harari
És ben cert allò que es diu que no et creus que una desgràcia et pugui passar a tu fins que et passa. Així és com era jo abans. De fet, així és com érem tots abans. Tots els meus companys i jo vam tenir la mala fortuna de néixer en un període on la IA encara no s’havia implantat massivament en el mercat laboral. Que per què és mala fortuna això? Doncs perquè vam créixer amb uns determinats somnis, unes expectatives per al nostre futur que cada dia anaven prenent una forma més concreta, les nostres esperances de crear-nos un futur brillant era el que ens motivava a continuar cada dia.
Evidentment que estàvem al corrent del monstruós creixement de la tecnologia, però per aquells temps els meus companys i jo encara érem joves i, conseqüentment, força ingenus. Crèiem que era impossible que la IA s’arribés a apoderar de les feines de les persones. Que equivocats estàvem.
Quan anaven sortint cada dia més notícies parlant de com la tecnologia s’havia aconseguit apropiar d’un sector laboral més, nosaltres pensàvem que en algun moment s’imposarien algun tipus de restriccions legals que regularitzarien el seu ús: “Al cap i a la fi, els polítics també són persones, segur que comprendran que és necessari posar límits”, pensàvem. Que equivocats estàvem.
Em vaig llevar amb els primers raigs de sol del matí. Quan vaig girar el cap, vaig notar que la meva dona també s'havia despertat. Ens vam dirigir a l’habitació del nen i vam notar que estava despert. Vaig contemplar detingudament la imatge de la meva dona i el meu fill. Tots dos estaven molt prims: la meva dona tenia una expressió buida al rostre, i la seva mirada estava apagada, era com si el seu jo interior hagués mort feia temps i que només quedés el seu embolcall de carn i ossos, tot i que cada vegada anaven predominant més els ossos. El nen també em preocupava força: no era gaire enèrgic, no movia constantment els braços i les cames com feien els nadons abans, simplement es quedava mirant, amb aquells ullets, limitant-se a fer moviments amb el cap per observar. Jo també estava força prim, em costava fins i tot fer esforços moderats, com aixecar garrafes d’aigua de vuit litres. No teníem res per esmorzar, no ens ho podíem permetre. Per entretenir-nos durant el dia ens podíem quedar a casa o podíem anar a passejar. Però a mi no m’agradava passejar, em deprimia veure un munt d’esquelets caminant pel carrer. El que fèiem era quedar-nos a casa cuidant del nen fent els mínims esforços possibles per no gastar la poca energia que teníem i de la qual només podíem recuperar-ne una part, menjant sempre per dinar unes poques verdures bullides i unes farinetes per al nen.
Durant el migdia, va sonar el timbre. Era el meu millor amic.
—Bon dia. Perdó per presentar-me sense avisar, però necessito parlar amb tu —em digué res més veure’m. Ell també era un esquelet. Vam seure a la petita sala d’estar.
—No podem continuar així, a casa estem desesperats. La meva dona ha pensat uns quants cop en suïcidar-se —em confessà, mentre començava a plorar.
—No sé què vols que et digui, jo no puc canviar res.
—Tots els ciutadans ens hem d’unir per reclamar millors condicions de vida, hem d’intentar fer una vaga.
—Quina vaga vols fer si no tenim feina? L’únic que tenim és una pensió que gairebé no cobreix res.
—Doncs una revolta.
—Estem massa febles i desnutrits, ens matarien molt fàcilment.
Silenci.
—En segles passats es lluitava contra elits econòmiques que explotaven la gent, ara ja no necessiten la gent, i contra això sí que no s’hi pot lluitar —vaig dir.
—Aleshores, estem condemnats a no ser res?
—Sí, no podrem presumir de sortir als llibres d’història per haver protagonitzat una batalla èpica per millorar la nostra vida. Ens hem de fer la idea que, si no podem fer res, els nostres noms mai seran recordats, seran esborrats, mai haurà passat res, mai haurem estat aquí. A partir d’ara, tots els llibres no explicaran cap grandiós i variat relat, explicaran relats de gent que simplement viu, explicaran la nostra inexistent existència, no explicaran aventures ni acció. Tanmateix, cal fomentar aquestes històries costi el que costi.
—Per què?
—Perquè, per paradoxal que sembli, aquests relats són la nostra última esperança, ara mateix em sembla que és l’únic prou poderós per despertar la inspiració que tant necessitem per intentar arreglar les coses. O m’equivoco?
Yuval Noah Harari
És ben cert allò que es diu que no et creus que una desgràcia et pugui passar a tu fins que et passa. Així és com era jo abans. De fet, així és com érem tots abans. Tots els meus companys i jo vam tenir la mala fortuna de néixer en un període on la IA encara no s’havia implantat massivament en el mercat laboral. Que per què és mala fortuna això? Doncs perquè vam créixer amb uns determinats somnis, unes expectatives per al nostre futur que cada dia anaven prenent una forma més concreta, les nostres esperances de crear-nos un futur brillant era el que ens motivava a continuar cada dia.
Evidentment que estàvem al corrent del monstruós creixement de la tecnologia, però per aquells temps els meus companys i jo encara érem joves i, conseqüentment, força ingenus. Crèiem que era impossible que la IA s’arribés a apoderar de les feines de les persones. Que equivocats estàvem.
Quan anaven sortint cada dia més notícies parlant de com la tecnologia s’havia aconseguit apropiar d’un sector laboral més, nosaltres pensàvem que en algun moment s’imposarien algun tipus de restriccions legals que regularitzarien el seu ús: “Al cap i a la fi, els polítics també són persones, segur que comprendran que és necessari posar límits”, pensàvem. Que equivocats estàvem.
Em vaig llevar amb els primers raigs de sol del matí. Quan vaig girar el cap, vaig notar que la meva dona també s'havia despertat. Ens vam dirigir a l’habitació del nen i vam notar que estava despert. Vaig contemplar detingudament la imatge de la meva dona i el meu fill. Tots dos estaven molt prims: la meva dona tenia una expressió buida al rostre, i la seva mirada estava apagada, era com si el seu jo interior hagués mort feia temps i que només quedés el seu embolcall de carn i ossos, tot i que cada vegada anaven predominant més els ossos. El nen també em preocupava força: no era gaire enèrgic, no movia constantment els braços i les cames com feien els nadons abans, simplement es quedava mirant, amb aquells ullets, limitant-se a fer moviments amb el cap per observar. Jo també estava força prim, em costava fins i tot fer esforços moderats, com aixecar garrafes d’aigua de vuit litres. No teníem res per esmorzar, no ens ho podíem permetre. Per entretenir-nos durant el dia ens podíem quedar a casa o podíem anar a passejar. Però a mi no m’agradava passejar, em deprimia veure un munt d’esquelets caminant pel carrer. El que fèiem era quedar-nos a casa cuidant del nen fent els mínims esforços possibles per no gastar la poca energia que teníem i de la qual només podíem recuperar-ne una part, menjant sempre per dinar unes poques verdures bullides i unes farinetes per al nen.
Durant el migdia, va sonar el timbre. Era el meu millor amic.
—Bon dia. Perdó per presentar-me sense avisar, però necessito parlar amb tu —em digué res més veure’m. Ell també era un esquelet. Vam seure a la petita sala d’estar.
—No podem continuar així, a casa estem desesperats. La meva dona ha pensat uns quants cop en suïcidar-se —em confessà, mentre començava a plorar.
—No sé què vols que et digui, jo no puc canviar res.
—Tots els ciutadans ens hem d’unir per reclamar millors condicions de vida, hem d’intentar fer una vaga.
—Quina vaga vols fer si no tenim feina? L’únic que tenim és una pensió que gairebé no cobreix res.
—Doncs una revolta.
—Estem massa febles i desnutrits, ens matarien molt fàcilment.
Silenci.
—En segles passats es lluitava contra elits econòmiques que explotaven la gent, ara ja no necessiten la gent, i contra això sí que no s’hi pot lluitar —vaig dir.
—Aleshores, estem condemnats a no ser res?
—Sí, no podrem presumir de sortir als llibres d’història per haver protagonitzat una batalla èpica per millorar la nostra vida. Ens hem de fer la idea que, si no podem fer res, els nostres noms mai seran recordats, seran esborrats, mai haurà passat res, mai haurem estat aquí. A partir d’ara, tots els llibres no explicaran cap grandiós i variat relat, explicaran relats de gent que simplement viu, explicaran la nostra inexistent existència, no explicaran aventures ni acció. Tanmateix, cal fomentar aquestes històries costi el que costi.
—Per què?
—Perquè, per paradoxal que sembli, aquests relats són la nostra última esperança, ara mateix em sembla que és l’únic prou poderós per despertar la inspiració que tant necessitem per intentar arreglar les coses. O m’equivoco?