EL GRUP DE LA PEDRA MISTERIOSA
Leib
— 50€, menys mal que vam entrar en aquell lloc.
Tot era un dia normal i corrent, un divendres a les quatre de la tarda, en Jan estava estudiant per uns exàmens de Biologia i Matemàtiques. Fins que el van trucar, al agafar el telèfon va veure que era el seu amic, en Pau, que l’estava esperant a la porta de casa per sortir a donar una volta pel poble.
— Ei Pau! puja un moment que he descobert una cosa.- Li va dir en Jan desde la finestra al Pau.
— Val, ara pujo Jan. Serien 2 metres amb 15 cm si ho passem a mm…- Li va respondre en Pau tot confós.
Li va obrir lentament la porta de la habitació, perquè tingués més intriga. A l’obrir la porta en Pau és va emocionar, hi havia un logo de l’equip juntament amb altres amics. El grup es deia “Los empobimates” que us diré el que significa: Els “empollons” de Biologia i Matemàtiques; es diuen així perquè a l’escola entre ells s’ho diuen de broma. El grup està format per: en Jan, que és el cap, en Pau que és el més atrevit, la Júlia, que juntament amb el Max són el cervell matemàtic i Nil que amb el Jan són el cervell de biologia.
— He tingut una idea! Mira Pau, i si ho ensenyem a tots, fem fotocòpies i ho pengem a les bicicletes, al davant?- Va proposar en Jan.
— Val, em sembla bé! Doncs va, anem-hi! - Va afirmar en Pau.
Van sortir de casa a correcuita a buscar els seus amics. Quan els van trobar, van explicar la idea que van tenir i tots van moure el cap de dalt a baix, dient que els semblava perfcte aquesta proposta!
Van decidir que aquest cap de setmana anirien amb bicicleta per tot el poble.
Així queygudyr7an agafar les bicicletes i van anar a donar la volta que van acordar. Van passar per tot el poble, ja era molt avorrit passar sempre pel mateix lloc, així que van decidir conjuntament que anirien més allà del poble anirien a la ciutat.
— L’àrea del cercle és pi per r al quadrat.- Va dir en Max.
— Ja ho sabem Max, ho portes dient des que hem sortit de l’escola.- Van dir tots.
Mentres anaven a la ciutat (sense permis dels pares) es van trobar una massa verda fluorescent que sortia d’un edifici abandonat al mig de la ciutat.
— Ei, nois, mireu això! És com aquella fàbrica reactiva a l’època de la Marie Curie!?- Va explicar el Jan.
— És veritat, estem al 2026, no?- Va preguntar curiosament la Júlia.
Es van apropar a poc a poc, com si fos una pel·lícula de terror. En Jan va veure una cosa verda i la va tocar amb un pal que hi havia per allà i, al tocar-ho, el pal es va desfer.
— Ostres tu, si això és com multiplicar-se per 0!!!!- Van dir la Júlia i en Max.
Tots van quedar sobtats; no sabien el que havia passat. No entenien el que havien vist i van decidir investigar-ho. Van anar al seu laboratori que havien fet ells a mà, van agafar els microscopis i van observar que al voltant d’aquella massa engaxosa de color verd hi havia unes unes quantes cèl·lules.
— Què passa si toquem aquesta massa verda enganxosa?- Va preguntar en Max
— No! No ho facis, et podries desintegrar com el pal d’abans. Tu no eres molt matemàtic i lògica?, perquè no ho sembla!- Li va contestar en Pau.
Tot i això, van seguir invesstigant aquest massa verda enganxosa i al final van descobrir l’àcid, però al investigar una mica per internet es van adonar que ja ho havien descobert.
— No passa res, i si entrem dins de la fàbrica, i investigem el que hi hagi allà dins?- Va proposar en Jan.
Tots van afirmar, auxí que van anar aquella fàbrica abandonada, amb molt de compte, perquè si trapitgaven una sola partícula de aquella massa verda “l’àcid” marxarien de la Terra inmediatament. Al entrar en aquell lloc van trobar-se amb molts objectes científics com microscopis o mostres d’ADN.
— L’àrea del rectangle és base per altura!- Va cridar en Max.
— Max, calla!- Va dir la Júlia.
— És que… tinc un examen molt important de les àrees.- Va dir preocupat en Max.
Tot i aquesta conversa van seguint investigant pel laboratori i van trobar un passadís amb una cosa que brillava. A l’entrar a la habitació van trobar una pedra radioactiva que feia anys que no se’n trobava una d’igual.
Van anar a correcuita a l’ajuntament a donar la pedra radioactiva. Com a recompensa els va donar uns 50€ per nen/a per aquell descobriment.
I si us havíeu quedat amb l'intriga, sí, en Max va aprovar l’examen de les àrees.
Tot era un dia normal i corrent, un divendres a les quatre de la tarda, en Jan estava estudiant per uns exàmens de Biologia i Matemàtiques. Fins que el van trucar, al agafar el telèfon va veure que era el seu amic, en Pau, que l’estava esperant a la porta de casa per sortir a donar una volta pel poble.
— Ei Pau! puja un moment que he descobert una cosa.- Li va dir en Jan desde la finestra al Pau.
— Val, ara pujo Jan. Serien 2 metres amb 15 cm si ho passem a mm…- Li va respondre en Pau tot confós.
Li va obrir lentament la porta de la habitació, perquè tingués més intriga. A l’obrir la porta en Pau és va emocionar, hi havia un logo de l’equip juntament amb altres amics. El grup es deia “Los empobimates” que us diré el que significa: Els “empollons” de Biologia i Matemàtiques; es diuen així perquè a l’escola entre ells s’ho diuen de broma. El grup està format per: en Jan, que és el cap, en Pau que és el més atrevit, la Júlia, que juntament amb el Max són el cervell matemàtic i Nil que amb el Jan són el cervell de biologia.
— He tingut una idea! Mira Pau, i si ho ensenyem a tots, fem fotocòpies i ho pengem a les bicicletes, al davant?- Va proposar en Jan.
— Val, em sembla bé! Doncs va, anem-hi! - Va afirmar en Pau.
Van sortir de casa a correcuita a buscar els seus amics. Quan els van trobar, van explicar la idea que van tenir i tots van moure el cap de dalt a baix, dient que els semblava perfcte aquesta proposta!
Van decidir que aquest cap de setmana anirien amb bicicleta per tot el poble.
Així queygudyr7an agafar les bicicletes i van anar a donar la volta que van acordar. Van passar per tot el poble, ja era molt avorrit passar sempre pel mateix lloc, així que van decidir conjuntament que anirien més allà del poble anirien a la ciutat.
— L’àrea del cercle és pi per r al quadrat.- Va dir en Max.
— Ja ho sabem Max, ho portes dient des que hem sortit de l’escola.- Van dir tots.
Mentres anaven a la ciutat (sense permis dels pares) es van trobar una massa verda fluorescent que sortia d’un edifici abandonat al mig de la ciutat.
— Ei, nois, mireu això! És com aquella fàbrica reactiva a l’època de la Marie Curie!?- Va explicar el Jan.
— És veritat, estem al 2026, no?- Va preguntar curiosament la Júlia.
Es van apropar a poc a poc, com si fos una pel·lícula de terror. En Jan va veure una cosa verda i la va tocar amb un pal que hi havia per allà i, al tocar-ho, el pal es va desfer.
— Ostres tu, si això és com multiplicar-se per 0!!!!- Van dir la Júlia i en Max.
Tots van quedar sobtats; no sabien el que havia passat. No entenien el que havien vist i van decidir investigar-ho. Van anar al seu laboratori que havien fet ells a mà, van agafar els microscopis i van observar que al voltant d’aquella massa engaxosa de color verd hi havia unes unes quantes cèl·lules.
— Què passa si toquem aquesta massa verda enganxosa?- Va preguntar en Max
— No! No ho facis, et podries desintegrar com el pal d’abans. Tu no eres molt matemàtic i lògica?, perquè no ho sembla!- Li va contestar en Pau.
Tot i això, van seguir invesstigant aquest massa verda enganxosa i al final van descobrir l’àcid, però al investigar una mica per internet es van adonar que ja ho havien descobert.
— No passa res, i si entrem dins de la fàbrica, i investigem el que hi hagi allà dins?- Va proposar en Jan.
Tots van afirmar, auxí que van anar aquella fàbrica abandonada, amb molt de compte, perquè si trapitgaven una sola partícula de aquella massa verda “l’àcid” marxarien de la Terra inmediatament. Al entrar en aquell lloc van trobar-se amb molts objectes científics com microscopis o mostres d’ADN.
— L’àrea del rectangle és base per altura!- Va cridar en Max.
— Max, calla!- Va dir la Júlia.
— És que… tinc un examen molt important de les àrees.- Va dir preocupat en Max.
Tot i aquesta conversa van seguint investigant pel laboratori i van trobar un passadís amb una cosa que brillava. A l’entrar a la habitació van trobar una pedra radioactiva que feia anys que no se’n trobava una d’igual.
Van anar a correcuita a l’ajuntament a donar la pedra radioactiva. Com a recompensa els va donar uns 50€ per nen/a per aquell descobriment.
I si us havíeu quedat amb l'intriga, sí, en Max va aprovar l’examen de les àrees.