Com voleu que no sabés qui era na Maria Enganxa? N’havia sentit a parlar tantes vegades a la seva mare: “No t’acostis al pou, que com t’enxampi na Maria Enganxa se t’endurà al fons del pou i no podràs sortir-ne mai més!”, li deia sa mare una vegada i una altra. Pensava que allò eren coses per espantar els nens perquè no caiguessin als pous, però aquella veueta... Venia del pou de segur, i l’havia començat a sentir lleugerament feia setmanes, però aquell dia, en el que ja va ser incapaç de treure ni una gota d’aigua del pou, la seva veu era enèrgica. Devia estar desesperada amb el pou sec. La mateixa desesperació que començava a tenir des de feia unes setmanes, quan veia que el nivell del pou baixava massa ràpid. L’aigua subterrània era l’única font d’aigua que tenien en aquella illa mediterrània formada per roques d’origen marí, plenes de foradets per on s’escolava l’aigua de la pluja ràpidament. Les roques, formades a partir de closques de crustacis rics en calcita, es dissolien en contacte amb l’aigua de puja, formant cavitats càrstiques que alimentaven els aqüífers d’on obtenien l’aigua per a viure.
Les sequeres s’anaven accentuant cada vegada més a conseqüència del canvi climàtic, però el que era més preocupant era la sobreexplotació que se li estava fent als aqüífers. Gent vinguda del nord en cerca de les bondats del clima mediterrani s’anaven fent cases que superaven les seves necessitats amb escreix. Més volum de casa, tot i que estigui infrautilitzat, implica més quantitat d’aigua i d’energia per mantenir-la. Però el que més aigua consumia era l’aparença septentrional que els donaven als seus jardins, sempre verds, com si no s’haguessin mogut del seu indret d’origen, però amb un sol i unes sequeres mediterrànies. Si na Maria Enganxa pogués sortir del pou i veure com aquells camps que conreaven els avantpassats amb plantes de baix consum hídric adaptades a les pluges intermitents del Mediterrani s’havien convertit en una urbanització dispersa plena de gespa i arbres tropicals, cauria d’esquena una altra vegada al pou.
Pot ser difícil imaginar-se el que no veiem, com és el cas de l’aigua subterrània. Veiem l’aigua de la pluja, i ens és fàcil imaginar les reserves d’aigua que ens queden si hi ha rius i embassaments. Però perquè hi hagi rius i embassaments, el nivell de l’aigua subterrània ha de ser prou perquè l’aigua flueixi a les valls. Altrament, l’aigua superficial s’acabaria infiltrant i deixaríem de veure-la. Però al subsol tenim un tresor, perquè tot i que deixem de veure-la, el terreny actua com una esponja, emmagatzemant l’aigua en els seus porus, i donant-nos-la a través dels pous. Per tant, tot i que no la veiem, sabem que està a sota nostre i el nivell dels pous ens indica la quantitat d’aigua subterrània de la qual encara disposem.
De tota l’aigua que tenim al planeta, només el 2,5% és aigua dolça. Dins de l’aigua dolça, gairebé el 69% es troba als casquets polars i a glaceres, el 30% és aigua subterrània i només el 0,3% és l’aigua superficial – rius, llacs i aiguamolls – que veiem. Per tant, la major part de l’aigua dolça – un 99% de l’aigua dolça líquida – de la qual podem disposar es troba a sota terra, però l’hem de cuidar i n’hem de fer un consum responsable per tal d’afrontar els reptes de subministrament d’aigua a tota la població en una situació de canvi climàtic que tendeix a accentuar els esdeveniments extrems.
Així doncs, no en queda d’altra, pujar a la muntanya a buscar una font que encara ragi aigua, omplir un cubell, baixar-lo al pou per tal que la Maria Enganxa s’hi fiqui, i anar a visitar els veïns que empren aigua de forma desmesurada amb plantes poc adequades a la Mediterrània. Quan vegin a na Maria Enganxa segur que canvien els seus jardins septentrionals per plantes autòctones mediterrànies com el romaní, la lavanda, la farigola, la camamil·la, les peònies, els llampúdols, els marfulls, les murteres, els garrofers, les oliveres o les figueres. Així doncs, el subsol amaga un tresor en forma d’aigua subterrània, cuidem-la!