La curiositat que va millorar el món
Tulo
Un 6 d’agost de 1881, a una granja d’Escòcia, en mig de camps envoltats d’animals i natura, va néixer un nen que anys després faria una gran aportació al món científic. Era el tercer de quatre fills d’una parella de grangers, en Hugh Fleming i la Grace Morton. Li van posar de nom d'Alexander.
L’Àlex era un nen molt mogut i curiós, que anava de bassa en bassa buscant tota mena d’éssers vius que pogués veure amb una lupa. La primera que va tenir li va regalar el seu germà gran abans d’anar a la universitat de medicina, tot just quan es va adonar que el petit de la casa li agradava molt tot el que envoltava la ciència i la natura.
L’Àlex es va fer gran, però seguia sent molt curiós i bon estudiant. A més d’estudiar, va començar a treballar per guanyar uns dinerets en una oficina de correus. Quan tenia 20 anys, el seu germà li va dir: “segueix els meus passos, la medicina és una carrera que t’agradarà molt”, i així va ser com es va matricular a l'escola de medicina de l’hospital St. Mary a Londres.
Uns anys després, quan ja havia impulsat la seva professió, va començar la Primera Guerra Mundial, on va exercir com a metge en un dels hospitals de campanya. Després de molts mesos treballant, es va adonar que, a més de les baixes, hi havia molts soldats que morien per infeccions. L’Àlex seguia sent aquell nen curiós de sempre, per això, va decidir investigar a la recerca d'un remei.
Una vegada acabada la guerra, va tornar a treballar a l’hospital i, després d’una intensa recerca, va descobrir un nou desinfectant per la pell “el lisozim”, un enzim antimicrobià. A partir d’un esternut a sobre d’una placa de petri, va poder demostrar que les mucositats nasals destruïen els bacteris. Eren com una barrera per a les infeccions. Havia fet un pas endavant, però no era prou per matar tots els bacteris, així que va continuar investigant.
En 1928, just abans d’anar-se’n de vacances amb la seva família, va endreçar el laboratori, però, com que era una mica despistat, va oblidar-se unes plaques de petri amb alguns bacteris a sobre de la taula. A la tornada, alguns cultius s’havien espatllat i va decidir llençar-los. En canvi, va haver-hi un que li va cridar l'atenció. En una placa havia crescut un fong que havia contaminat la mostra i, al seu voltant, els bacteris havien desaparegut. Aquest fong produïa una substància que aconseguia matar els bacteris. Aquesta substància va rebre el nom de Penicilium, coneguda popularment com a penicil·lina.
Però no va tenir sort; els seus companys d’estudi no estaven gaire interessats en aquest descobriment, perquè no el van trobar important i, a més a més, ell tampoc va poder esterilitzar la mostra ni simplificar-la per fer altres experiments. En conseqüència, va decidir abandonar la recerca, tot i que va continuar amb els seus estudis i les seves investigacions per la millora de la ciència.
Deu anys després, uns patòlegs i científics, en Howard Florey i l’Ernst Chain, que treballaven a l’escola de patologia de la Universitat d'Oxford, van aconseguir el que Alexander havia deixat inacabat, malgrat que sense ser conscients de l’ús pràctic que es faria en l’àmbit de la medicina.
No va ser fins anys després quan va començar la seva producció, ja que cap país estava disposat a finançar el projecte fins que els Estats Units, endinsat en la Segona Guerra Mundial, va ajudar econòmicament per al seu impuls.
Amb la fabricació i distribució de la penicil·lina es va aconseguir que molts soldats salvessin la seva vida i, a partir d’aquell moment, se salvessin milions de vides a tots els hospitals i centres sanitaris del món.
En 1945, Alexander Fleming i els patòlegs que van continuar la seva investigació i van ser guardonats amb el Premi Nobel de Medicina. Aquest va ser l’inici d’un llarg reconeixement públic a la seva tasca investigadora. En 1951, va ser nomenat rector de la Universitat d'Edinburg. També membre de la Pontifícia Acadèmia de les Ciències, membre del Real Col·legi de Cirurgians d'Anglaterra i, finalment, en 1999, la revista Time el va nomenar com una de les cent persones més importants del segle XX.
En el seu discurs d’agraïment, Fleming va fer una advertència que s’ha tornat una realitat en els nostres dies: “l’ús massiu de la penicil·lina pot portar a la resistència bacteriana”. I no es va equivocar pas. Avui en dia, l’abús de medicaments està provocant que els bacteris siguin cada vegada més forts i resistents. Per això, la recomanació mundial és clara: fer ús dels medicaments només quan és estrictament necessari i sota la supervisió d’una professional.
“Gràcies, Alexander, per les teves investigacions”
L’Àlex era un nen molt mogut i curiós, que anava de bassa en bassa buscant tota mena d’éssers vius que pogués veure amb una lupa. La primera que va tenir li va regalar el seu germà gran abans d’anar a la universitat de medicina, tot just quan es va adonar que el petit de la casa li agradava molt tot el que envoltava la ciència i la natura.
L’Àlex es va fer gran, però seguia sent molt curiós i bon estudiant. A més d’estudiar, va començar a treballar per guanyar uns dinerets en una oficina de correus. Quan tenia 20 anys, el seu germà li va dir: “segueix els meus passos, la medicina és una carrera que t’agradarà molt”, i així va ser com es va matricular a l'escola de medicina de l’hospital St. Mary a Londres.
Uns anys després, quan ja havia impulsat la seva professió, va començar la Primera Guerra Mundial, on va exercir com a metge en un dels hospitals de campanya. Després de molts mesos treballant, es va adonar que, a més de les baixes, hi havia molts soldats que morien per infeccions. L’Àlex seguia sent aquell nen curiós de sempre, per això, va decidir investigar a la recerca d'un remei.
Una vegada acabada la guerra, va tornar a treballar a l’hospital i, després d’una intensa recerca, va descobrir un nou desinfectant per la pell “el lisozim”, un enzim antimicrobià. A partir d’un esternut a sobre d’una placa de petri, va poder demostrar que les mucositats nasals destruïen els bacteris. Eren com una barrera per a les infeccions. Havia fet un pas endavant, però no era prou per matar tots els bacteris, així que va continuar investigant.
En 1928, just abans d’anar-se’n de vacances amb la seva família, va endreçar el laboratori, però, com que era una mica despistat, va oblidar-se unes plaques de petri amb alguns bacteris a sobre de la taula. A la tornada, alguns cultius s’havien espatllat i va decidir llençar-los. En canvi, va haver-hi un que li va cridar l'atenció. En una placa havia crescut un fong que havia contaminat la mostra i, al seu voltant, els bacteris havien desaparegut. Aquest fong produïa una substància que aconseguia matar els bacteris. Aquesta substància va rebre el nom de Penicilium, coneguda popularment com a penicil·lina.
Però no va tenir sort; els seus companys d’estudi no estaven gaire interessats en aquest descobriment, perquè no el van trobar important i, a més a més, ell tampoc va poder esterilitzar la mostra ni simplificar-la per fer altres experiments. En conseqüència, va decidir abandonar la recerca, tot i que va continuar amb els seus estudis i les seves investigacions per la millora de la ciència.
Deu anys després, uns patòlegs i científics, en Howard Florey i l’Ernst Chain, que treballaven a l’escola de patologia de la Universitat d'Oxford, van aconseguir el que Alexander havia deixat inacabat, malgrat que sense ser conscients de l’ús pràctic que es faria en l’àmbit de la medicina.
No va ser fins anys després quan va començar la seva producció, ja que cap país estava disposat a finançar el projecte fins que els Estats Units, endinsat en la Segona Guerra Mundial, va ajudar econòmicament per al seu impuls.
Amb la fabricació i distribució de la penicil·lina es va aconseguir que molts soldats salvessin la seva vida i, a partir d’aquell moment, se salvessin milions de vides a tots els hospitals i centres sanitaris del món.
En 1945, Alexander Fleming i els patòlegs que van continuar la seva investigació i van ser guardonats amb el Premi Nobel de Medicina. Aquest va ser l’inici d’un llarg reconeixement públic a la seva tasca investigadora. En 1951, va ser nomenat rector de la Universitat d'Edinburg. També membre de la Pontifícia Acadèmia de les Ciències, membre del Real Col·legi de Cirurgians d'Anglaterra i, finalment, en 1999, la revista Time el va nomenar com una de les cent persones més importants del segle XX.
En el seu discurs d’agraïment, Fleming va fer una advertència que s’ha tornat una realitat en els nostres dies: “l’ús massiu de la penicil·lina pot portar a la resistència bacteriana”. I no es va equivocar pas. Avui en dia, l’abús de medicaments està provocant que els bacteris siguin cada vegada més forts i resistents. Per això, la recomanació mundial és clara: fer ús dels medicaments només quan és estrictament necessari i sota la supervisió d’una professional.
“Gràcies, Alexander, per les teves investigacions”