La memòria no és tragèdia sinó persistència
Vega Niño Fernández
Una vegada, una nit d'estiu, vaig sortir a prendre l'aire mentre em prenia un colacao fred per a refrescar-me. Vaig sortir al balcó sense el mòbil, una cosa estranya en mi. Durant aquests minuts que vaig ser allí, només vaig mirar una cosa, els estels. Me'n vaig anar a dormir i durant els següents dies el meu cap i ànima necessitaven tornar a viure aquest instant. Aquest mateix dia, en arribar la nit, vaig tornar a sortir a prendre l'aire. Vaig tancar els ulls i vaig respirar profund. En aquest moment sentia una cosa inefable, una cosa que potser ningú podria entendre. Vaig pensar en altres universos, potser algú o alguna cosa està pensant just ara el mateix que jo. Aquesta idea em va fer obsessionar-me més. L'endemà vaig recordar que al meu avi li agradava molt mirar els estels i vaig pensar que potser ell podria explicar-me alguna cosa que jo no sabia, així que vaig decidir preguntar-li mentre sopàvem. Em va comentar que ell tenia un llibre el qual em podria interessar. Just abans de sopar, me'l va donar. Estava molt impacient per acabar i llegir-lo. Aquella mateixa nit vaig sortir al balcó amb el llibre. Em dirigeixo a començar per la pàgina 1 fins que vaig veure aparèixer al meu avi, segurament em diria que havia d’estar ja al llit per a dormir, però, em va preguntar una cosa:
—Saps el que és la memòria?
—El que recordem —vaig respondre, sentint-me llesta.
—No. La memòria és el que continua existint encara que l'origen ja no estigui. La teva àvia se'n va anar fa tres anys. Però quan penso en com preparava el pa, això què és?
—No vaig saber respondre. Ell va assenyalar una estrella, la més brillant.
—Vega. Trenta-sis anys llum. La que veus ara va sortir quan la teva mare tenia la teva edat. No és un cadàver, és un missatge. És la teva mare amb deu anys, creient que els arbres creixen fins a la lluna.
Hi vaig entendre llavors que la llum és memòria, no presencia.
Van passar quinze anys i l'avi va morir. Vaig mirar les estrelles recordant-ho, perquè fins molt de temps el continuaria veient. Que raó tenia aquella frase del llibre, la llum sempre és una cosa que va ser i ja no és exactament igual.
Vaig trigar molt a adonar-me que la memòria no és tragèdia. És persistència. És la forma que té l'univers de dir això va existir i mereix ser vist.
Aquella nit d'estiu, vaig tornar a sortir a prendre l'aire, però ara sentint la presència de l'avi. Vaig tancar els ulls i vaig pensar que la llum de les estrelles ens transforma en una cosa que uns altres podran trobar. En obrir els ulls i vaig pensar que el cel ja no era un cementiri, sinó arxius.
En aquell mateix instant ho vaig entendre tot, per això sentia aquesta tranquil·litat en veure els estels. Potser era perquè d'aquesta manera estava en un refugi, amb les persones que més volia i tant trobava a faltar.
—Saps el que és la memòria?
—El que recordem —vaig respondre, sentint-me llesta.
—No. La memòria és el que continua existint encara que l'origen ja no estigui. La teva àvia se'n va anar fa tres anys. Però quan penso en com preparava el pa, això què és?
—No vaig saber respondre. Ell va assenyalar una estrella, la més brillant.
—Vega. Trenta-sis anys llum. La que veus ara va sortir quan la teva mare tenia la teva edat. No és un cadàver, és un missatge. És la teva mare amb deu anys, creient que els arbres creixen fins a la lluna.
Hi vaig entendre llavors que la llum és memòria, no presencia.
Van passar quinze anys i l'avi va morir. Vaig mirar les estrelles recordant-ho, perquè fins molt de temps el continuaria veient. Que raó tenia aquella frase del llibre, la llum sempre és una cosa que va ser i ja no és exactament igual.
Vaig trigar molt a adonar-me que la memòria no és tragèdia. És persistència. És la forma que té l'univers de dir això va existir i mereix ser vist.
Aquella nit d'estiu, vaig tornar a sortir a prendre l'aire, però ara sentint la presència de l'avi. Vaig tancar els ulls i vaig pensar que la llum de les estrelles ens transforma en una cosa que uns altres podran trobar. En obrir els ulls i vaig pensar que el cel ja no era un cementiri, sinó arxius.
En aquell mateix instant ho vaig entendre tot, per això sentia aquesta tranquil·litat en veure els estels. Potser era perquè d'aquesta manera estava en un refugi, amb les persones que més volia i tant trobava a faltar.