Més enllà del genotip
Mitocondri
Sempre m’havia agradat pensar que em semblava als meus pares. Veia el meu somriure reflectit en el de la meva mare i el meu caràcter en el del meu pare en emprenyar-se quan algú parlava de política al sopar de Nadal. A biomedicina vaig aprendre que es tracta d’herència genètica, és a dir, característiques que passen de generació en generació a través de l’ADN. Em semblava flipant com una seqüència tan petita de bases nitrogenades unides per la seva complementarietat poguessin decidir el meu color de pell o les pigues de la meva cara.
Vivia amb la idea que la meva història estava escrita així, com un simple exercici de lleis de Mendel: una primera generació filial, un encreuament d’al·lels i una descendència amb un genotip i fenotip format per la combinació d’aquests. Tot semblava encaixar a la perfecció… o això creia jo.
Quan fèiem exercicis de genètica a classe, em semblava molt divertit resoldre’ls. Aquell dia era com qualsevol altre. Vam fer una pràctica per determinar el nostre grup sanguini. Vaig sortir com a AB negatiu i em vaig sentir especial per tenir un dels tipus sanguinis menys habituals. Com em feia gràcia, naturalment, aquella tarda ho vaig comentar a casa.
Els meus pares es van mirar en silenci.
Llavors ho vaig recordar. Ells dos són grup O.
Tots sabem que a genètica hi ha coses molt improbables, però d’impossibles també n’hi ha. I aquesta és una d’elles: dues persones amb grup O no poden tenir una filla amb grup AB, ja que cap dels dos té els al·lels A i B que en tinc jo.
Aquella nit no vaig aclucar l’ull per culpa dels nervis. Qui era? La meva identitat semblava una operació sense solució. L’endemà vaig decidir afrontar la situació i preguntar.
- Ets adoptada.
Recordo llàgrimes i moltes explicacions, que mai semblaven suficients. Estaven esperant el moment adequat per donar-me la notícia, però per molt que ho entengués, al meu interior sentia com si haguessin canviat una peça essencial de la meva estructura molecular.
Recapitulem. No conec el meu genotip. D’on ve? D’on ve el color mel dels meus ulls? I les meves característiques pestanyes? I la meva agilitat pels esports? Realment em sentia com una seqüència incompleta.
Però, i l’epigenètica que havien mencionat a classe? Vaig decidir que era hora d’aixecar-me del llit i buscar entre els meus apunts. Bàsicament, aquest concepte tracta de la influència que l’ambient té en l’expressió dels gens. És a dir, no som només el que heretem, sinó també el que vivim. I jo he viscut tota la vida amb ells. Em van ensenyar a llegir, a muntar en bicicleta i a ser educada. Ells havien estat quan em va caure la primera dent, quan em van trencar el cor per primera vegada i quan el vaig trencar jo.
Potser no compartim cromosomes, però compartim records.
La meva identitat no només depèn d’una seqüència de nucleòtids. No vaig heretar els seus al·lels, però sí els seus valors, el seu tacte, i la seva forma d’estimar. Aquestes coses no apareixen en una anàlisi de sang ni a un gràfic d’un laboratori.
Ara no veig la meva història com un encreuament erroni de gens, sinó com una combinació entre biologia i vivències.
Encara que el meu genotip provingui d’altres persones, qui ha definit l’expressió del meu fenotip han estat ells. I, potser, aquest és l’únic tipus d’herència que defineix qui sóc.
Vivia amb la idea que la meva història estava escrita així, com un simple exercici de lleis de Mendel: una primera generació filial, un encreuament d’al·lels i una descendència amb un genotip i fenotip format per la combinació d’aquests. Tot semblava encaixar a la perfecció… o això creia jo.
Quan fèiem exercicis de genètica a classe, em semblava molt divertit resoldre’ls. Aquell dia era com qualsevol altre. Vam fer una pràctica per determinar el nostre grup sanguini. Vaig sortir com a AB negatiu i em vaig sentir especial per tenir un dels tipus sanguinis menys habituals. Com em feia gràcia, naturalment, aquella tarda ho vaig comentar a casa.
Els meus pares es van mirar en silenci.
Llavors ho vaig recordar. Ells dos són grup O.
Tots sabem que a genètica hi ha coses molt improbables, però d’impossibles també n’hi ha. I aquesta és una d’elles: dues persones amb grup O no poden tenir una filla amb grup AB, ja que cap dels dos té els al·lels A i B que en tinc jo.
Aquella nit no vaig aclucar l’ull per culpa dels nervis. Qui era? La meva identitat semblava una operació sense solució. L’endemà vaig decidir afrontar la situació i preguntar.
- Ets adoptada.
Recordo llàgrimes i moltes explicacions, que mai semblaven suficients. Estaven esperant el moment adequat per donar-me la notícia, però per molt que ho entengués, al meu interior sentia com si haguessin canviat una peça essencial de la meva estructura molecular.
Recapitulem. No conec el meu genotip. D’on ve? D’on ve el color mel dels meus ulls? I les meves característiques pestanyes? I la meva agilitat pels esports? Realment em sentia com una seqüència incompleta.
Però, i l’epigenètica que havien mencionat a classe? Vaig decidir que era hora d’aixecar-me del llit i buscar entre els meus apunts. Bàsicament, aquest concepte tracta de la influència que l’ambient té en l’expressió dels gens. És a dir, no som només el que heretem, sinó també el que vivim. I jo he viscut tota la vida amb ells. Em van ensenyar a llegir, a muntar en bicicleta i a ser educada. Ells havien estat quan em va caure la primera dent, quan em van trencar el cor per primera vegada i quan el vaig trencar jo.
Potser no compartim cromosomes, però compartim records.
La meva identitat no només depèn d’una seqüència de nucleòtids. No vaig heretar els seus al·lels, però sí els seus valors, el seu tacte, i la seva forma d’estimar. Aquestes coses no apareixen en una anàlisi de sang ni a un gràfic d’un laboratori.
Ara no veig la meva història com un encreuament erroni de gens, sinó com una combinació entre biologia i vivències.
Encara que el meu genotip provingui d’altres persones, qui ha definit l’expressió del meu fenotip han estat ells. I, potser, aquest és l’únic tipus d’herència que defineix qui sóc.