Encara recordo els meus primers mesos a l’illa. Vaig trobar en Ngaro Pararaiha el meu paradís particular on, a diferència de tants altres llocs visitats a correcuita per la por de perdre l’avió low-cost que havia de tornar-me a casa, havia pogut permetre’m el luxe d’acostumar-me a les seves infinites postes de sol; vistes rere unes ulleres de busseig i un mar d’algues brunes que es tornaven daurades amb els darrers rajos de llum del dia.

Eren precisament elles, les feòfites, qui en certa manera m’havien dut fins allà. Bé, per ser més exactes, a tot un equip multidisciplinari de científics: biotecnòlegs, químics i biòlegs marins compartien amb mi, un ambientòleg amb un currículum no gaire extens, la possibilitat de viure en aquell indret remot sota el pretext de convertir les protagonistes dels seus boscos submarins en el compost principal d’un sèrum revolucionari que prometia prevenir l’envelliment de la pell dels seus usuaris més fidels.

Si calculo bé, vaig arribar al gener. No devia ser passat juny quan vaig sentir els crits d’una de les biotecnòlogues des de l’altra punta del nostre petit centre d’investigació:

— Ho tenim, aquest cop ho tenim! — La veu li vibrava, en una mescla d’emoció i nervis difícilment controlables.

Vaig mirar de reüll a en Greg, un biòleg — o ficòleg, com a ell li agradava autoanomenar-se — que amb el pas del temps s’havia guanyat la meva simpatia dins i fora del laboratori.

— Bé, suposo que aquí s’escapa la meva primera i última oportunitat de patentar res.

Vaig riure i moure el cap d’un costat a l’altre, com dient-li que era ben exagerat. M'equivocava. En tres mesos i mig vaig veure com el petit laboratori de quaranta-dos metres quadrats passava a convertir-se en un monstre de quasi dos-cents; on els paquets plens a vessar de material analític, així com els individus amb corbata, no paraven d’arribar-hi.

Tot eren reunions amunt i avall i malgrat en un inici, qualsevol explotació algal se’m consultava per garantir el desenvolupament sostenible d’aquella zona remota; amb el pas del temps se’m va anar relegant a funcions que poc o res tenien a veure amb el meu propòsit inicial. Tampoc m’hagués sabut tant de greu, si les explotacions haguessin estat controlades i els illencs relativament contents; però estrany era el dia en què no rebéssim queixes des de l’esplanada de gespa de davant de les instal·lacions.

Al crit de “Les algues no són vostres, torneu-nos el mar”, la gent em recordava freqüentment el meu fracàs professional, fins al punt en què vaig deixar de comprendre el meu paper en tot aquell sidral: semblava condemnat a ser massa científic pels qui vestien americana i massa poc pels qui duien bata com a outfit reglamentari.

La Nalani, una de les instructores de busseig a l’illa, em consolava cada cop que tornava a submergir-me en aquell mar que, mesos abans, m’havia fet enamorar:

— No és tan espectacular com quan hi vas arribar, però... l’illa mai ha tingut res d’especial, potser ara és el moment per a prosperar.

Jo assentia i somreia, però en el fons em sentia una espècie de defensor del poble d’unes ciutadanes a qui no protegia com es mereixien. I així, entre sentiments de culpa i impotència, van anar passant els anys; on l’illa salvatge que algun cop vaig conèixer va acabar adquirint la forma de qualsevol teixit urbà mediocre.

Quan la confraria de pescadors va publicar un comunicat d’alerta oficial per la reducció significativa de captures, se’m va trencar el cor. Ja n’hi havia prou, havíem d’actuar — vaig dir-me a mi mateix — . Així que, per primer cop en setmanes, vaig picar a la porta del director general d’operacions.

— Escolti, hauríem de parlar. La situació a l’illa és insostenible i crec que hauríem de posar en marxa algun tipus de marc de gestió efectiu...

— Ah... ets el noi de les anàlisis socioeconòmiques, et recordo — no semblava massa content de veure’m —. Quina és la urgència, però? El PIB de Ngaro ha pujat un 3% aquest últim any. Et podem apujar el sou, si és el que vols.

Vaig dubtar uns segons abans de marxar del despatx. Dies després, rebria un missatge al mòbil. «Vindràs a la meva festa per l’ascens? Tinc corbata nova» — era d’en Greg —. No sé de quin color seria, la corbata, però no vaig arribar a veure-la. Jo ja era a quilòmetres de distància, veient l’illa allunyar-se des de la finestreta d’un avió que aquest cop, malgrat ser low-cost, m’havia sortit massa car.