-Doncs el meu fill s’ha fet comptable.
-Ai, mare...
-Ho sé, ho sé... No sé què en farem d’ell...! I la teva filla?
-S’ha fet música! Toca l’oboè.
-Això sí que és una decisió assenyada. Trobarà feina de seguida!
-Sí, de fet ja l’han trucat de diverses centrals.
-I l’aniràs a veure treballar?
-No cada dia, es clar. A més, li interessa una que rep visites escolars. De fet és la mateixa que ella va visitar quan feia quart de primària.
-Ai, quina gràcia! Escolta, jo la vull anar a veure. Potser puc portar mon fill i així s’encamina, ha ha!

-Benvinguts i benvingudes a la Central Acústica de El Bruc! -la guia va començar un cop va tenir els alumnes esmorzats i reunits. -M’ha dit la vostra mestra que esteu estudiant les centrals energètiques! Qui em pot dir quins tipus n’hi ha?
Una nena rossa va alçar la mà com un llampec:
-Solar fotovoltaica!
-Molt bé! Quina més?
-Tèrmica!
-Acústica!
-Geotèrmica!
-Eòlica!
-Nuclear!
-I d’aquestes, en quina som?
-Acústica! -va respondre un cor d’alumnes més o menys avorrits.
-Molt bé, veig que heu estat al cas quan us he dit on som -la guia va mig riure, pensant en totes les vegades que havia fet la mateixa pregunta i el seu públic no li havia sabut respondre. -Som en una central d’energia acústica, sí. Qui em sap dir els seus elements més importants?
-La turbina!
-Els transformadors!
-Les bateries!
-Els músics! -va cridar un nen de cabells arrissats fent bots de l’emoció.
-Molt bona resposta! -el va felicitar la guia. -Veig que també esteu atents a tecnologia. Però sí: el cor d’aquesta central no és el combustible, ni la força de l’aigua o del vent o de l’escalfor del magma: són les vibracions de la música! Ara som al vestíbul. Oi que no se sent res més que la meva veu?
Alguns alumnes van fer que no amb el cap.
-Cada sala d’aquesta central està insonoritzada. A l’altre banda d’aquestes portes hi ha més de cinquanta concerts cada tres hores, i vosaltres podreu tenir un tastet de tots! Seguiu-me.
Van travessar la porta cap a un passadís molt ample i ben il·luminat, el terra recobert de moqueta vermella com si fos un teatre, però dues línies de formigó nues deixaven entreveure que per allà hi podien circular vehicles lleugers. Portes molt espaiades entre elles s’estenien a tanta distància que es feia feixuc. Diversos cartells, penjats del sostre o de les parets allà on no hi havia portes informaven sobre les direccions i les seves destinacions. Per alleujament de l’alumnat, la guia els va dur a una porta propera.
-Començarem per la secció clàssica -va dir, i els va obrir la porta, que conduïa a un passadís més estret i fosc, però encara espaiós.
Només travessar el llindar ja se sentia una melodia distant. Van caminar un minut fins al final del passadís, on una sala modesta amb butaques còmodes encarava una gran finestra rectangular. A l’altra banda, il·luminada pels focus de l’escenari, una orquestra tocava peces del Trencanous de Tchaikovsky.
-Us convido a seure un moment, encara que la música clàssica no sigui al vostra preferida. Aquest vidre que ens separa dels músics és un mirall per la seva banda: recordeu que els músics que treballen a les centrals acústiques no són només artistes: són tècnics i treballadors amb la importantíssima feina de fer energia! Les butaques que ara ocupeu són només un petit extra que ajuda a millorar el sou dels nostres empleats i empleades: no totes les centrals d’energia són entretingudes de visitar dia rere dia! Tenim públic que ve cada setmana, de fet. Els micròfons de cada sala de concert capten les vibracions produïdes pel so, i aquesta vibració, transportada fins a la turbina...
-Es transforma en energia elèctrica!
-Correcte! Només a les centrals acústiques l’energia és cultura i la cultura genera energia! Digueu-me el vostre gènere de música preferit, i segur que ara mateix en tenim un concert a la central!
Es va desfermar el caos entre els alumnes. Tots aixecaven la mà, cridant: rock! Jazz! Hip hop! Rap! Bandes sonores! K-pop! Heavy metal!
Aquell punt era en el que la guia màgicament es transformava en la millor amiga de l’alumnat. Els va dur en una ruta pels concerts que li van demanar, explicant les diferències en timbres, registres i voltatge de cada estil musical i instrument independent.
La guia es mirava els que l’escoltaven, però ella feia llambregades als que no li paraven cap mena d’atenció, embadalits amb els músics a l’altre banda del vidre, i somreia.
Aquells eren els futurs treballadors de la central.