Al Francesco li quedava molt lluny l’època en què l’anomenaven il maestro i el terme encara no li sonava a burla. Als anys vuitanta, ser un artesà del vidre a l’illa de Murano era una professió prestigiosa. Per arribar a ser considerat maestro calien deu anys d’aprenentatge, colze a colze amb un altre maestro, observant, imitant, equivocant-se i tornant a començar. Assolir aquest títol era un motiu d’orgull, tant pel nou maestro com per tota la seva família.

Però, de mica en mica, gairebé sense adonar-se’n, sense cap gran canvi d’un dia per l’altre, el prestigi de l’ofici es va anar esfilagarsant. La gent va deixar de valorar les seves escultures multicolors i la destresa amb què, amb el puntell, recollia el vidre incandescent, va deixar de ser considerada un art.

El Francesco no entenia les noves feines de moda amb noms en anglès que es feien des d’un ordinador. No veia que produïssin res de tangible ni útil per ningú com ho eren els seus gots, plats o figures decoratives. O com els croissants que feia cada matinada el seu veí pastisser, el Giuseppe; o com les bufandes que teixia la Giulia, la seva antiga amant de joventut i actual amiga de vellesa. Però la realitat era la que era i la gent va deixar d’admirar les seves peces de vidre.

Va ser llavors quan el propietari de l’empresa vidriera on treballava, el Salvatore, li va fer una proposta. Una d’aquelles propostes que tothom qui no sigui del tot ruc sap que són un bunyol embolcallat amb paraules com reinventar-se, adaptar-se als nous temps o millorar la competitivitat.

El cas és que d’un dia per l’altre va deixar d’estar sol al taller, creant objectes útils, per convertir-se en una atracció. Grups sencers de turistes s’asseien a mirar-lo mentre fabricava un cavallet de vidre multicolor rere l’altre. Ell no deia ni una paraula; la dialèctica la posava el Salvatore. S’ha de reconèixer que, tot i no haver-se molestat mai a aprendre’s el nom de les eines que feia servir el Francesco, el Salvatore sabia satisfer els turistes fent el paper d’un italià perfecte, enfundat en el seu clàssic completo i exagerant l’accent i la gesticulació fins al límit del ridícul.

—El Francesco és il maestro més antic de Murano. Ara farà un cavallet de vidre! Si voleu fer fotos, traieu ràpid els mòbils: el Francesco és molt ràpid!

Vint minuts després entrava el següent grup i l’espectacle tornava a començar.

—El Francesco és il maestro més antic de Murano. Ara farà un cavallet de vidre! Si voleu fer fotos, traieu ràpid els mòbils: el Francesco és molt ràpid!

Al cap d’un any d’aquesta “reinvenció” —o, més aviat, d’aquesta transformació forçada en mico de fira—, el Francesco va escoltar com el seu jove nebot l’hi explicava l’existència d’una mena de conseller digital:

—Si tant fart n’estàs de la situació, demana-li al ChatGPT com recuperar el prestigi, tiet. Veuràs com et diu el què has de fer, jo quan em discuteixo amb la meva ragazza li demano al ChatGPT què he de fer i em dona consells boníssims!

L’endemà, el Francesco ingressava a la presó de Venècia.