El dia que el temps es va aturar
L'infiltrat TAJ
El dia que el temps es va aturar
En Leo tenia tretze anys i sempre anava amb presses. S’aixecava tard, esmorzava ràpidament i corria cap a l’institut gairebé cada matí. La seva mare li deia sovint:
—Leo, sembla que el temps et persegueix!
Ell reia, però en el fons li feia ràbia sentir que sempre li faltaven minuts. Sentia que el dia no tenia prou hores per a tot: estudiar, entrenar, quedar amb els amics i descansar. Un dilluns al matí, tornava a córrer cap a l’escola. Portava la motxilla mal tancada i els cordons deslligats. Quan va arribar al pas de vianants, el semàfor es va posar vermell. Els cotxes passaven i ell mirava el rellotge nerviós.
—Arribaré tard un altre cop… —va bufar.
Només faltava un minut perquè sonés el timbre.
Desesperat, va dir en veu alta:
—Si el temps s’aturés només un moment…
De sobte, tot va quedar en silenci.
Els cotxes es van quedar quiets al mig del carrer. Una senyora que caminava va quedar congelada amb un peu a l’aire. Un colom que volava va quedar suspès al cel, immòbil. Fins i tot el soroll de la ciutat va desaparèixer.
En Leo va obrir molt els ulls.
—No pot ser…
Va fer un pas endavant. Ningú es movia. Va passar la mà davant la cara d’un home i no va reaccionar. Va tocar el capó d’un cotxe; estava fred i completament quiet. El temps s’havia aturat!
Al principi va sentir por. El seu cor era l’únic que bategava en aquell món silenciós. Però la por es va transformar en sorpresa… i després en emoció. Va travessar el carrer tranquil·lament. Va apartar una bicicleta que estava a punt de caure i va col·locar bé la motxilla de la senyora congelada. Tot era estranyament fàcil. Quan va arribar davant la porta de l’institut, va pensar:
—I ara com ho torn a posar en marxa?
Va respirar profundament.
—Que tot torni a ser normal.
En un instant, el soroll va tornar. Els cotxes van avançar, el colom va continuar volant i la gent va continuar caminant com si res hagués passat. En leo va mirar el rellotge. Encara faltava un minut per al timbre. El seu nou descobriment l'ajudaria a l’examen d’aquell dia.
El dissabte de la mateixa setmana, jugava un partit important de bàsquet. El seu equip anava empat i faltaven deu segons. En Leo tenia la pilota a les mans. Podia aturar el temps, col·locar-se bé i encistellar sense cap problema; va sentir la temptació.
—Si ho faig, guanyarem —va pensar.
Va mirar els seus companys. Tots confiaven en ell. Si utilitzava el seu poder, ningú ho sabria, però ell sí. Va respirar profundament. El soroll del públic, els crits i els batecs del seu cor omplien el pavelló. No va dir cap paraula. Va botar la pilota, va esquivar un defensor i va llançar. La pilota va tocar el cèrcol… va girar uns segons eterns… i va entrar.
El pavelló va esclatar d’alegria.
Els seus companys el van abraçar. En Leo somreia, però no només per la cistella. Somreia perquè havia decidit jugar sense trampes. Aquella nit, estirat al llit, va pensar en el seu poder. Potser no era un regal per guanyar sempre. Tal vegada era una manera d’entendre el valor del temps.
L’endemà es va llevar amb el despertador sonant fort. Va estar a punt d’arribar tard, però va córrer, com sempre. Aquesta vegada, però, no es va queixar. Va entendre que el temps no és un enemic que ens persegueix. És una oportunitat que hem d’aprofitar. I des d’aquell dia, en Leo ja no volia que el temps s’aturés mai més.
L'infiltrat TAJ
En Leo tenia tretze anys i sempre anava amb presses. S’aixecava tard, esmorzava ràpidament i corria cap a l’institut gairebé cada matí. La seva mare li deia sovint:
—Leo, sembla que el temps et persegueix!
Ell reia, però en el fons li feia ràbia sentir que sempre li faltaven minuts. Sentia que el dia no tenia prou hores per a tot: estudiar, entrenar, quedar amb els amics i descansar. Un dilluns al matí, tornava a córrer cap a l’escola. Portava la motxilla mal tancada i els cordons deslligats. Quan va arribar al pas de vianants, el semàfor es va posar vermell. Els cotxes passaven i ell mirava el rellotge nerviós.
—Arribaré tard un altre cop… —va bufar.
Només faltava un minut perquè sonés el timbre.
Desesperat, va dir en veu alta:
—Si el temps s’aturés només un moment…
De sobte, tot va quedar en silenci.
Els cotxes es van quedar quiets al mig del carrer. Una senyora que caminava va quedar congelada amb un peu a l’aire. Un colom que volava va quedar suspès al cel, immòbil. Fins i tot el soroll de la ciutat va desaparèixer.
En Leo va obrir molt els ulls.
—No pot ser…
Va fer un pas endavant. Ningú es movia. Va passar la mà davant la cara d’un home i no va reaccionar. Va tocar el capó d’un cotxe; estava fred i completament quiet. El temps s’havia aturat!
Al principi va sentir por. El seu cor era l’únic que bategava en aquell món silenciós. Però la por es va transformar en sorpresa… i després en emoció. Va travessar el carrer tranquil·lament. Va apartar una bicicleta que estava a punt de caure i va col·locar bé la motxilla de la senyora congelada. Tot era estranyament fàcil. Quan va arribar davant la porta de l’institut, va pensar:
—I ara com ho torn a posar en marxa?
Va respirar profundament.
—Que tot torni a ser normal.
En un instant, el soroll va tornar. Els cotxes van avançar, el colom va continuar volant i la gent va continuar caminant com si res hagués passat. En leo va mirar el rellotge. Encara faltava un minut per al timbre. El seu nou descobriment l'ajudaria a l’examen d’aquell dia.
El dissabte de la mateixa setmana, jugava un partit important de bàsquet. El seu equip anava empat i faltaven deu segons. En Leo tenia la pilota a les mans. Podia aturar el temps, col·locar-se bé i encistellar sense cap problema; va sentir la temptació.
—Si ho faig, guanyarem —va pensar.
Va mirar els seus companys. Tots confiaven en ell. Si utilitzava el seu poder, ningú ho sabria, però ell sí. Va respirar profundament. El soroll del públic, els crits i els batecs del seu cor omplien el pavelló. No va dir cap paraula. Va botar la pilota, va esquivar un defensor i va llançar. La pilota va tocar el cèrcol… va girar uns segons eterns… i va entrar.
El pavelló va esclatar d’alegria.
Els seus companys el van abraçar. En Leo somreia, però no només per la cistella. Somreia perquè havia decidit jugar sense trampes. Aquella nit, estirat al llit, va pensar en el seu poder. Potser no era un regal per guanyar sempre. Tal vegada era una manera d’entendre el valor del temps.
L’endemà es va llevar amb el despertador sonant fort. Va estar a punt d’arribar tard, però va córrer, com sempre. Aquesta vegada, però, no es va queixar. Va entendre que el temps no és un enemic que ens persegueix. És una oportunitat que hem d’aprofitar. I des d’aquell dia, en Leo ja no volia que el temps s’aturés mai més.
L'infiltrat TAJ