Vas néixer un dia d’hivern, quan el fred apaivagava les ganes de viure i tot eren mantes i tasses que cremen. Obries i tancaves la boca, com un peix fent bombolles, però no ploraves ni una mica. T’era impossible. Aquella absència de so em punxava a l’oïda, com un recordatori incòmode del que t’havia passat, i perforant m'acusava de mala mare. Però era suportable, perquè tots descansàvem per la nit i durant el dia funcionàvem.
Els teus primers mesos van ser fàcils, embolcallats com estaven de silenci. Sobre els primers mesos del Pol, en canvi, intento no pensar-hi massa, per no quedar-me sorda. Tots els records els tinc tacats de brams, esguerrats per una remor que de constant esdevé eixordadora. Mai m’hagués pogut imaginar uns plors de tal intensitat, uns plors que omplien fins al racó on no hi arriba ni l’escombra, rebotaven per les parets i m’envestien el cap amb tanta força i amb tanta perseverança que acabava confonent el plor amb la veueta dels pensaments, la que mai t’abandona.
Va arribar el dia que, de tant empassar plorera, em vaig quedar tota plena, tan plena que ja no m’immutava, i de vegades l'Albert m’havia de llevar a mitja nit, “no sents que el Pol té gana?” I és clar que jo m’aixecava, perquè els homes no en tenen de llet, encara que molts cops em rebutjava el pit, i jo no sabia què volia ni què necessitava, i als seus plors s’hi barrejaven els meus, i vinga a fer la bassa salada més ample. Patia perquè no s’omplís l’habitació de llàgrimes, patia per no quedar-me tota jo buida, perquè aleshores els plors em ressonarien per entre les costelles i potser el timpà ja no aguantaria més i rebentaria. Quan per fi s’adormia, tornava al llit tota molla, amb el record dels plors sempre ben endins, i somiava que les humitats s’enfilaven per l’habitació del Pol i la casa s’esfondrava.
Per això, quan vaig saber que tornava a estar embarassada, l’Albert em va suggerir que anéssim a un especialista. El tractament CRISPR-Cas9 acabava de sortir al mercat, però moltes amigues meves ja l’havien provat i totes coincidien en què un cop els havien punxat l’anestèsia la desconnexió havia estat total. Del fetus, només van notar-ne un parell de puntades dèbils, potser fins i tot de pura casualitat. Un cop nascut, no semblava pas que patís, però bé, com saber-ho...
Em repetia dia i nit, com un mantra, que estaria en bones mans. Només llegia les crítiques a favor de la tecnologia, tota la resta, ulls clucs i com si sentís ploure. En el fons, temia perdre’m de nou entre les eternitats que habiten els minuts de qui només viu per donar el pit. I així, cridant ben fort el mantra per ofegar el murmuri de dubtes, vaig anar intercalant cama dreta i cama esquerra fins arribar a la consulta.
Efectivament, la punxada va fer mal.
L’anestèsia s’escampava per les venes i el deliri de la son forçada em va recórrer sencera. Gairebé vaig poder sentir el crec de la cadena d’ADN del fetus en partir-se pel mig. Serà un tall quirúrgic, netíssim, havia dit la metgessa. Clic, i ja està, d’una unitat en van sortir dues meitats. Vivia la desesperació de la cèl·lula com si fos la meva pròpia, l’afany per reenganxar la cadena, per arreglar aquell desgavell. I mica en mica em vaig veure com si la cèl·lula fos jo i jo fos la cèl·lula, cosint, com qui diu, aminoàcids entre si. Tenia tanta pressa que ni em vaig adonar de què, malgrat els esforços, el gen esquerdat ja no era el mateix.
“La mudesa hauria de remetre d’aquí un any, just a temps per a que comenci a aprendre a parlar”, m’havien dit les matrones al néixer. Ara ja fa set mesos que ets amb mi, amb ulls, manetes, orelles i un nasset que es deleixen per descobrir el món, engolint sense gola. Quan et canto, somrius, quan olores les flors, esternudes, i quan et faig ganyotes ensenyes com les dentetes blanques comencen a treure el cap. Però de vegades em pregunto en quina nota rius, si quan t’enfades balbuceges fluixet o bé crides fort des de les entranyes, o com badallaries si les cordes vocals et vibressin. Quan hi penso em buido sencera, i per entre les costelles ja no em ressonen plors sinó remordiments, que per la nit es transformen en malsons d’aquell primer dia a la llitera d’hospital. Allí, mentre et gronxo en braços, sento com les humitats tornen i t’omplen per dins, i tu et podreixes de tant plorar en silenci, deixant-me tan sols pells mortes i un manyoc d’ossos corcats per abraçar. El dit el tinc dins la teva maneta, que estreny amb força.