Quan jo tenia vint anys, al meu pare li va aparèixer una bursitis a la part posterior del colze. Això li va provocar inflor, dolor i fins i tot una mica d’enrogiment a la zona. Pot passar per cops o infeccions. Però en aquell moment nosaltres no sabíem gaire bé què era tot això, i tampoc no semblava res d’important. Seguint una antiga pràctica popular, hi vam posar una fulla de col… i ens en vam oblidar. Al cap d’uns dies tot va desaparèixer i vam pensar que el problema s’havia resolt sol.

Però aviat el meu pare va començar a suar molt a la nit, tant que els llençols quedaven xops. Tenia una febrícula —una mica més de 37 graus— però, al cap i a la fi, qui considera això una febre de debò? Continuava anant a treballar, tot i que es trobava cada vegada pitjor. Finalment va decidir passar per una policlínica.

Li van fer moltes proves, però no trobaven res. Després d’un mes d’anar amunt i avall entre consultes, el va visitar un hematòleg. Mirant les analítiques va preguntar:
—Li han revisat el cor?
Quan va acabar la ecografia cardíaca, no el van deixar marxar caminant: el van asseure en una cadira de rodes i li van dir que no podia caminar per evitar esforços.
El diagnòstic va ser endocarditis —una inflamació greu de la capa interna del cor i de les seves vàlvules, causada sovint per una infecció bacteriana que entra al torrent sanguini i, sense tractament, pot acabar provocant insuficiència cardíaca i fins i tot la mort.

Més tard vam entendre que tot havia començat amb aquella bursitis mal curada.

El van ingressar immediatament en un hospital. Els metges van dir que la vàlvula mitral estava molt danyada i que calia una operació per substituir-la per una pròtesi.
—Aquí no fem aquesta mena d’operacions —ens van dir.
La frase va sonar com una sentència. Però abans que poguéssim assimilar-la del tot, el metge va afegir:
—Com que el seu pare és militar retirat, el traslladarem a un hospital militar. Allà sí que les fan.

En aquell moment vam entendre fins a quin punt el meu pare havia tingut sort d’haver estat militar.

A l’hospital ens van dir que calia que algun familiar parlés amb el cirurgià cardíac. Vam decidir que hi aniria jo.
Quan el metge va sortir al passadís i em va veure, em va mirar amb sorpresa i va preguntar amb certa desaprovació:
—No ha vingut cap adult?
—Jo sóc la filla adulta —li vaig respondre.
Vam entrar al seu despatx. El cirurgià em va explicar detalladament com funcionaven les vàlvules del cor i fins i tot em va ensenyar alguns models. Em va dir que hi havia pròtesis de fabricació russa, cobertes per l’assegurança mèdica estatal, i d’altres de japoneses, que no ho estaven.
—Quina és millor? —vaig preguntar.
Va somriure lleument.
—És com comparar un televisor japonès amb un de soviètic.

Vaig recordar les històries sobre televisors soviètics que de vegades explotaven, i li vaig preguntar quant costava la pròtesi japonesa.
El preu era el mateix que jo guanyava treballant durant sis mesos. En un consell familiar vam decidir comprar la japonesa.

Més tard vaig haver de tornar a veure el cirurgià. Em va dictar tranquil•lament quant havia de pagar i a qui: a ell, a l’anestesiòleg, a la infermera cap, a les infermeres… i també pels medicaments que no cobria l’assegurança. Recordo que es tractava d’un hospital militar estatal, on el tractament i les operacions se suposava que eren gratuïts. O, més aviat, gratuïts només en teoria. Així que abans de l’operació vaig tornar-hi amb sis sobres ben plens. A la feina em van concedir un préstec.

Malgrat totes aquelles circumstàncies tan peculiars, jo sentia una gratitud immensa cap al cirurgià que va operar el meu pare i cap a tot el seu equip.
Després de l’operació em va dir una frase que no he oblidat mai:
—He tingut el cor del seu pare a les mans.
Ara entenc que ho deia en sentit figurat. En aquest tipus d’operacions el cor s’atura i es connecta el pacient a una màquina de circulació extracorpòria, però l’òrgan no s’extreu del cos.
En aquell moment, però, les seves paraules em van impressionar profundament.
El mirava com si fos un àngel. Potser sona grandiloqüent, però costa descriure la gratitud immensa que sents cap al metge que salva la vida d’algú que estimes. Aquest agraïment encara el porto dins del cor.

I la moral d’aquesta història és molt simple: no tracteu les infeccions amb fulles de col.
De vegades, el preu d’aquesta despreocupació pot ser massa alt.