CARTES PERIÒDIQUES
Salma
Fa molt de temps, jo vivia en un poble petit, hi havia pocs habitants, gairebé era la meva família i alguns coneguts i amics. Però hi havia un noi, bo un jove que crec que tenia gairebé 27 o 32 anys que vivia sol a dalt de la muntanya en una caseta petita, sempre m’ho trobava a prop de casa meva o a la tenda del costat que sempre anava a comprar. Així i tot mai havia parlat amb ell, semblava bona persona, però era una mica estrany.
El cas, me’n recordo a la perfecció, que un 29 de gener de 1853, em va arribar una carta que no posava el nom ni res, només ficava una lletra en gran, en aquest cas era una H, i seguidament hi havia una frase que començava amb H i a part hi havia un número a dalt del tot, posava “Hipnotitzat amb la teva forma de ser” amb el número 1. I també hi havia un altre amb K, “Kilòmetres de paraules no poden descriure el que sento quan passes pel meu costat” 39. Jo em vaig quedar flipant, ja que era una carta anònima, jo sempre he dit que això només passava a les pel·lícules. En aquesta situació no sabia què fer. Vaig ignorar-la i me’n vaig anar a fer el sopar i després em vaig quedar pensant mentre estava al llit en aquella carta, però em vaig quedar adormida.
Em vaig aixecar l’endemà i vaig escoltar el timbre, vaig anar a veure qui era, no m’ho vaig creure, hi havia un altre carta a terra!, però en l’apartat del nom hi havia alguna cosa escrita, eren com unes sigles: D.I.M. Òbviament, no vaig saber qui era, encara que el poble era petit, no vaig parar de pensar si hi havia algú amb aquelles inicials. A part vaig preguntar a la meva família si coneixien a aquesta persona, tots em van dir que no, però el meu avi em va dir que hi havia un noi que el seu nom comença amb D i el segon nom era Ivánovich, i el coneixien com Ivan. Vaig obrir la carta a la meva habitació i aquesta vegada no era una lletra sola, eren dues: Li. I la frase era “Li pertany el meu cor” 7. Aquesta vegada vaig començar a pensar més, ja que volia saber qui m’enviava aquestes cartes.
Passat el temps, jo sempre rebia aquestes cartes, però cada vegada hi havia més pistes de qui podia ser aquest “admirador secret”. Fins que un dia vaig anar a la tenda de sempre i em vaig trobar una altra vegada al noi aquell, ja era rutina. Però aquesta vegada va ser la primera vegada que em va somriure, jo li vaig retornar, però vaig continuar amb la meva compra, fins que vaig veure al noi aquest que comprava uns sobres, però aquests sobres em van ser familiars, vaig pensar de què em sonaven, fins que em va vindre al cap les cartes anònimes, tenen el mateix sobre! Encara així no vaig pensar molt, ja que vaig dir que pot ser que sigui una coincidència.
Hi havia una frase, que em va marcar bastant més que les altres, aquesta començava amb Ar, “Arribarà el dia que tindré el valor de dir-te tot a la cara” 40. Vaig tindre una idea, era esperar-me al balcó fins que algú arribi i deixi alguna carta. Vaig pujar al balcó i em vaig quedar esperant durant hores, però no arribava ningú, fins que vaig dir que ja estava molt cansada i havia d’aixecar-me d’hora l’endemà. Just em vaig aixecar i algú va tocar el timbre, vaig anar corrents, però no hi va haver temps a veure qui era, era un noi alt, amb els cabells llargs i era molt ràpid. Vaig baixar per veure que em va deixar aquesta vegada.
N’hi havien dos, una començava amb V, “Vull ser el motiu pel qual somriguis avui” 51 i l’altre començava amb se, “Secretament, ets la persona que ocupa els meus pensaments” 79.
L’endemà vaig tornar a la tenda, vaig trobar-me al senyor aquell un altre vegada, em vaig quedar mirant-lo i em vaig adonar que era ell qui va vindre ahir a la meva porta a deixar la carta. Vaig guardar-me tot el meu orgull i vaig anar a parlar amb ell, ell molt maco em va començar a parlar amablement, de manera que li vaig preguntar el seu nom i em va dir que era un nom llarg, que li podria dir només Ivan, en aquell moment les meves sospites van començar a quadrar-me. Li vaig dir que em digués el seu nom complet i em va dir que es deia Dmitri Ivánovich Mendeléiev. Jo no vaig saber que dir-li, doncs vaig anar directament al gra. Ets tu qui…? No em va deixar ni acabar la pregunta i em va dir que sí.
El cas, me’n recordo a la perfecció, que un 29 de gener de 1853, em va arribar una carta que no posava el nom ni res, només ficava una lletra en gran, en aquest cas era una H, i seguidament hi havia una frase que començava amb H i a part hi havia un número a dalt del tot, posava “Hipnotitzat amb la teva forma de ser” amb el número 1. I també hi havia un altre amb K, “Kilòmetres de paraules no poden descriure el que sento quan passes pel meu costat” 39. Jo em vaig quedar flipant, ja que era una carta anònima, jo sempre he dit que això només passava a les pel·lícules. En aquesta situació no sabia què fer. Vaig ignorar-la i me’n vaig anar a fer el sopar i després em vaig quedar pensant mentre estava al llit en aquella carta, però em vaig quedar adormida.
Em vaig aixecar l’endemà i vaig escoltar el timbre, vaig anar a veure qui era, no m’ho vaig creure, hi havia un altre carta a terra!, però en l’apartat del nom hi havia alguna cosa escrita, eren com unes sigles: D.I.M. Òbviament, no vaig saber qui era, encara que el poble era petit, no vaig parar de pensar si hi havia algú amb aquelles inicials. A part vaig preguntar a la meva família si coneixien a aquesta persona, tots em van dir que no, però el meu avi em va dir que hi havia un noi que el seu nom comença amb D i el segon nom era Ivánovich, i el coneixien com Ivan. Vaig obrir la carta a la meva habitació i aquesta vegada no era una lletra sola, eren dues: Li. I la frase era “Li pertany el meu cor” 7. Aquesta vegada vaig començar a pensar més, ja que volia saber qui m’enviava aquestes cartes.
Passat el temps, jo sempre rebia aquestes cartes, però cada vegada hi havia més pistes de qui podia ser aquest “admirador secret”. Fins que un dia vaig anar a la tenda de sempre i em vaig trobar una altra vegada al noi aquell, ja era rutina. Però aquesta vegada va ser la primera vegada que em va somriure, jo li vaig retornar, però vaig continuar amb la meva compra, fins que vaig veure al noi aquest que comprava uns sobres, però aquests sobres em van ser familiars, vaig pensar de què em sonaven, fins que em va vindre al cap les cartes anònimes, tenen el mateix sobre! Encara així no vaig pensar molt, ja que vaig dir que pot ser que sigui una coincidència.
Hi havia una frase, que em va marcar bastant més que les altres, aquesta començava amb Ar, “Arribarà el dia que tindré el valor de dir-te tot a la cara” 40. Vaig tindre una idea, era esperar-me al balcó fins que algú arribi i deixi alguna carta. Vaig pujar al balcó i em vaig quedar esperant durant hores, però no arribava ningú, fins que vaig dir que ja estava molt cansada i havia d’aixecar-me d’hora l’endemà. Just em vaig aixecar i algú va tocar el timbre, vaig anar corrents, però no hi va haver temps a veure qui era, era un noi alt, amb els cabells llargs i era molt ràpid. Vaig baixar per veure que em va deixar aquesta vegada.
N’hi havien dos, una començava amb V, “Vull ser el motiu pel qual somriguis avui” 51 i l’altre començava amb se, “Secretament, ets la persona que ocupa els meus pensaments” 79.
L’endemà vaig tornar a la tenda, vaig trobar-me al senyor aquell un altre vegada, em vaig quedar mirant-lo i em vaig adonar que era ell qui va vindre ahir a la meva porta a deixar la carta. Vaig guardar-me tot el meu orgull i vaig anar a parlar amb ell, ell molt maco em va començar a parlar amablement, de manera que li vaig preguntar el seu nom i em va dir que era un nom llarg, que li podria dir només Ivan, en aquell moment les meves sospites van començar a quadrar-me. Li vaig dir que em digués el seu nom complet i em va dir que es deia Dmitri Ivánovich Mendeléiev. Jo no vaig saber que dir-li, doncs vaig anar directament al gra. Ets tu qui…? No em va deixar ni acabar la pregunta i em va dir que sí.