Un pas rere l’altre. És la meva funció. Desenganxo el peu endarrerit, que avança pivotant sobre el davanter abans de tornar a fixar-se al microtúbul. Les meves cadenes pesades es dobleguen més de l’habitual, perquè la vesícula que arrossego aquest cop és especialment gran. Què conté? Ni idea. Tampoc és assumpte meu, però quan ja n’has transportat unes quantes, acabes preguntant-t’ho. Tanmateix, en la meva comesa només conec l’origen i el destí.
Passa pel meu costat una cadena d’ARN missatger, unida a la subunitat petita del ribosoma. Totes dues transportem informació pel citoplasma, però no puc evitar pensar que ella és més important. ¿Quin gen deu haver transcrit? Quan es formi el ribosoma, el traduirà en una nova proteïna, tal com vaig néixer jo. I mentrestant, aquí estic, carregant amb ves a saber què cap a l’exterior de la cèl·lula. Suposo que res d’útil, o ens ho hauríem quedat.
A l’altre costat del microtúbul es mou una altra vesícula lipídica. L’arrossega una dineïna, una proteïna motora com jo. Sempre que coincidim, em venen ganes de girar cua i seguir-la per saber on va. Deixo tantes coses interessants enrere... Però estic condemnada a allunyar-me del bulliciós centre cel·lular, i avançar en canvi cap a la tranquil·la perifèria.
Fa estona que només em creuo amb lisosomes i amb algun mitocondri, així que no deu quedar massa per a la meva destinació. Sempre m’ha sorprès que necessitem fàbriques tan enormes per produir una molècula tan petita com és l’ATP. Tot i així, admiro les proteïnes de la seva membrana interna, transferint-se electrons sense descans per mantenir l’ATP sintasa en marxa i proporcionar-nos l’energia que necessitem tantes altres.
De sobte, els meus peus s’aturen sobre la tubulina: he arribat a l’extrem del microtúbul. Sento com la vesícula que transporto s’acosta a la membrana plasmàtica i allibero els dominis de cua. A partir d’ara se n’encarreguen les proteïnes de membrana: s’aparellen, les membranes es fusionen i, en un instant, tot torna a ser una superfície contínua de fosfolípids.
Em quedo immòbil, sense càrrega ni propòsit. El microtúbul no trigarà a despolimeritzar-se. M’hi desprenc i, mentre vago pel citoplasma, em pregunto què hauria passat si hagués viatjat dins la vesícula en lloc d’anar-hi al davant.
Hi haurà vida més enllà de la membrana?