GAME OVER
Gerard
Se m’accelera el cor. M’aferro al meu rifle com si aquella arma anés a evitar la meva imminent mort. En què estaria pensant? Era evident que estava indefens davant un exèrcit tan nombrós. Les tropes nord-americanes avançaven sense vacil·lar i a gran ritme en direcció a la trinxera on em situava, on se situava un home d’uns disset anys, pàl·lid, prim i atemorit, que esperava la seva inevitable mort amb incertesa.
Les passes coordinades de la poderosa armada dels Estats Units ressonaven cada vegada més fort, i el jove ja havia assolit el seu fatal destí. Després d’uns minuts, vaig notar com un cilindre es recolzava sobre la seva nuca, i vaig tancar els ulls. Abans de prémer el gallet, el soldat va apropar-se a la meva orella i suaument va xiuxiuejar: “És hora de despertar-se, Zork.”
“Què?!” -vaig pensar en un instant- “El meu nom és Aaron, a més, per què el soldat s’ha dirigit a mi, si el seu objectiu és aniquilar-me?” Abans de girar-me per a buscar explicacions, el misteriós soldat va prémer el gallet, i tot va ser silenci i pau. De cop, vaig passar d’estar en mig d’una guerra a estar en completa pau, submergit en un negre absolut. En un instant, lletres gegants van aparèixer davant de mi, i vaig aconseguir llegir “GAME OVER”, la qual cosa significava que havia perdut alguna mena de joc. “Quin joc?” “Un moment… Ara recordava que el soldat havia premut el gallet, això significava que estava mort?” “La vida era un joc?”. Una ona de pensaments va envair la meva ment, però la foscor es va esvair sobtadament, ja que la llum es va obrir pas ràpidament, i em va enlluernar completament.
“Estic davant del grandiós cel?” Quan la meva vista va començar a acostumar-se a la llum, vaig poder apreciar que estava visiblement equivocat. Em trobava en una habitació plenament blanca, simple, però plena de cables i màquines que eren aparentment futuristes. Vaig intentar aixecar-me, però dues corretges em subjectaven els peus i mans. Transcorreguts uns segons. Diverses persones (vaig assumir que eren metges), van entrar com una exhalació, i em van posar tota mena de tubs amb sang, menjar, sèrum, i altres substàncies que desconeixia. Jo estava totalment desconcertat, què estava passant? Mentre rumiava, un home amb tratge es va asseure al costat de mi i em va fer una pregunta: “Com ha anat, la simulació era realista?”. “Què?!” “De què estava aquell estrany metge parlant… Tota la meva vida, els meus amics, família, guerra, patiment… Tot era una mísera simulació?” El misteriós missatge de “GAME OVER” confirmava la meva teoria. En aquells moments només pensava en la meva família i en els meus amics, cap d’ells existia de veritat? Ràpidament, vaig sentir una ona de ràbia i energia i vaig intentar arrancar-me els tubs, però les corretges em subjectaven fortament i els metges em sostenien amb força.
Van passar uns dies, i em van explicar tot el que havia de saber del que m’havia passat, on estava i quin sentit tenia la vida per a mi aleshores. Resulta que jo vaig néixer en una família pobra que mendigava pel carrer sense èxit, els meus germans, morien de fam, i em vaig oferir voluntari per provar un nou invent, un experiment que tenia molts riscos, i que per això oferien una gran recompensa, una recompensa que alimentaria els meus germans. L’experiment va ser exitós, i com anava tan bé, volien recollir dades a llarg termini i em van deixar permanentment immers en una realitat augmentada, una realitat que no era vertadera, en un món ple de dolor, tristesa, guerra… Però també amor. Aquell era l’únic sentit de la vida, estimar.
Les passes coordinades de la poderosa armada dels Estats Units ressonaven cada vegada més fort, i el jove ja havia assolit el seu fatal destí. Després d’uns minuts, vaig notar com un cilindre es recolzava sobre la seva nuca, i vaig tancar els ulls. Abans de prémer el gallet, el soldat va apropar-se a la meva orella i suaument va xiuxiuejar: “És hora de despertar-se, Zork.”
“Què?!” -vaig pensar en un instant- “El meu nom és Aaron, a més, per què el soldat s’ha dirigit a mi, si el seu objectiu és aniquilar-me?” Abans de girar-me per a buscar explicacions, el misteriós soldat va prémer el gallet, i tot va ser silenci i pau. De cop, vaig passar d’estar en mig d’una guerra a estar en completa pau, submergit en un negre absolut. En un instant, lletres gegants van aparèixer davant de mi, i vaig aconseguir llegir “GAME OVER”, la qual cosa significava que havia perdut alguna mena de joc. “Quin joc?” “Un moment… Ara recordava que el soldat havia premut el gallet, això significava que estava mort?” “La vida era un joc?”. Una ona de pensaments va envair la meva ment, però la foscor es va esvair sobtadament, ja que la llum es va obrir pas ràpidament, i em va enlluernar completament.
“Estic davant del grandiós cel?” Quan la meva vista va començar a acostumar-se a la llum, vaig poder apreciar que estava visiblement equivocat. Em trobava en una habitació plenament blanca, simple, però plena de cables i màquines que eren aparentment futuristes. Vaig intentar aixecar-me, però dues corretges em subjectaven els peus i mans. Transcorreguts uns segons. Diverses persones (vaig assumir que eren metges), van entrar com una exhalació, i em van posar tota mena de tubs amb sang, menjar, sèrum, i altres substàncies que desconeixia. Jo estava totalment desconcertat, què estava passant? Mentre rumiava, un home amb tratge es va asseure al costat de mi i em va fer una pregunta: “Com ha anat, la simulació era realista?”. “Què?!” “De què estava aquell estrany metge parlant… Tota la meva vida, els meus amics, família, guerra, patiment… Tot era una mísera simulació?” El misteriós missatge de “GAME OVER” confirmava la meva teoria. En aquells moments només pensava en la meva família i en els meus amics, cap d’ells existia de veritat? Ràpidament, vaig sentir una ona de ràbia i energia i vaig intentar arrancar-me els tubs, però les corretges em subjectaven fortament i els metges em sostenien amb força.
Van passar uns dies, i em van explicar tot el que havia de saber del que m’havia passat, on estava i quin sentit tenia la vida per a mi aleshores. Resulta que jo vaig néixer en una família pobra que mendigava pel carrer sense èxit, els meus germans, morien de fam, i em vaig oferir voluntari per provar un nou invent, un experiment que tenia molts riscos, i que per això oferien una gran recompensa, una recompensa que alimentaria els meus germans. L’experiment va ser exitós, i com anava tan bé, volien recollir dades a llarg termini i em van deixar permanentment immers en una realitat augmentada, una realitat que no era vertadera, en un món ple de dolor, tristesa, guerra… Però també amor. Aquell era l’únic sentit de la vida, estimar.