La esperança a anys llum
Carlota
2172
Em dic Gabriel Vega, un astronauta bioquímic de la NASA. Fa quatre anys vaig adoptar un nen al qual li vaig posar Martí Vega. El Martí va néixer amb una petita massa al cervell, que per ara era inofensiva, però que el dia de demà podria ser perjudicial per a la seva salut.
Em van proposar un tractament experimental que prometia reduir el tamany de la massa en un 80%, i vaig acceptar. El tractament que anava a salvar-lo va complicar-li la vida encara més.
El tractament funcionava a través de la radiació que encongia només la part afectada del cervell, però tant el Martí com els dos-cents nens que hi participaven van rebre radiació a tot el cervell, causant-los danys motors i neuronals. Els metges van explicar que la malaltia seria degenerativa, és a dir, que avançaria a poc a poc, però el Martí presentava canvis molt ràpidament.
Vaig poder decidir rendir-me però la meva decisió va ser salvar-lo aprofitant els meus coneixements. Després de mesos vaig trobar un organisme capaç de repel·lir grans quantitats de radiació, anomenat Rubrum Radiotolerans. I com bé diuen, és vermell i repeleix la radiació.
El problema? És que aquest organisme només habita a Mart. Aplicat correctament a l’ADN del Martí, seria capaç de curar-lo, però els viatges fins a Mart podien durar anys, i això és el que no teniem.
Finalment vaig descobrir una manera; era molt arriscada i gairebé impossible: un pont de Rosen-Einstein, més conegut com a forat de cuc, capaç de connectar dos llocs del mateix univers en l’espai-temps. Els científics havien aconseguit estabilitzar-ne un que anava de la Terra a Mart en només dos mesos, però no era aconsellable; encara era molt inestable.
No obstant, no hi havia cap altra opció. Vaig presentar la idea a la NASA i em van recordar una cosa: el temps. Per a mi serien dos mesos viatjant a través del forat, però a la Terra passarien deu anys, ja que els rellotges es descompensarien a l’entrada del forat.
Semblava que ho tenia tot en contra, però el Martí valia més que qualsevol risc. No esperava arribar a temps, només esperava salvar-lo.
Quan el Martí tenia set anys va arribar el moment d’acomiadar-nos per dur a terme la missió. Li vaig prometre que tornaria amb la seva cura i que seria fort si ell també ho era.
Cada dia que passava dins el pont de Rosen-Einstein sabia que Mart estava més a prop, però cada segon allà dins, eren mesos viscuts a la Terra, passaven mesos, i el Martí esperava un temps que no tenia.
El dia que vaig arribar a Mart sabia que faltava un pas menys, però que encara quedaven moltes per completar el camí. Un cop tenia l’organisme, vaig tornar cap a la Terra.
Dia rere dia, rere anys per a ell, l’arribada a la Terra es va dur a terme. Vaig sortir de la nau i tots els científics, les persones, les ciutats havien envellit deu anys. Ja hi pensaria despés. Ara volia veure el Martí.
Vaig arribar a l’hospital on el tenien ell i els altres nens. Per fi, després de tots els esforços i de decisions difícils, com deixar-lo deu anys per trobar una cosa que ningú donava fe que trobaria, estava a dos passos de tornar a veure’l.
Era conscient del temps perdut, dels molts moments que no havia viscut amb ell i dels molts moments que em quedaven per viure al seu costat. Vaig deixar un nen de set anys amb un bonic somriure i molta esperança, i em vaig trobar amb un adolescent de disset, però el seu somriure havia desaparegut.
Estava cansat. La malaltia l’havia desgastat molt i s’havia emportat per davant la seva esperança. Dins del seu cap, sabia que sentia que la seva cura estava massa lluny, a anys llum.
Vam introduir-li el Rubrum Radiotolerans i van passar mesos, però tot i que em va costar acceptar-ho, havia arribat massa tard. La malaltia ja formava part d’ell i l’acompanyaria fins al final.
No vaig arribar a salvar-lo, però va donar peu a continuar investigant per curar altres nens amb la seva malaltia. Ara ell també forma part de la història de la ciència, ja que el seu nom el porta a la cura: l’antídot Martí Vega, que va arribar a temps per a 170 dels 200 nens afectats.
I amb aquesta història també vull donar a entendre que, encara que pensis que no es pot fer res, no perdis l’esperança, perquè encara que la vegis a anys llum, només pel fet de tenir-la present, la fas més possible.
Em dic Gabriel Vega, un astronauta bioquímic de la NASA. Fa quatre anys vaig adoptar un nen al qual li vaig posar Martí Vega. El Martí va néixer amb una petita massa al cervell, que per ara era inofensiva, però que el dia de demà podria ser perjudicial per a la seva salut.
Em van proposar un tractament experimental que prometia reduir el tamany de la massa en un 80%, i vaig acceptar. El tractament que anava a salvar-lo va complicar-li la vida encara més.
El tractament funcionava a través de la radiació que encongia només la part afectada del cervell, però tant el Martí com els dos-cents nens que hi participaven van rebre radiació a tot el cervell, causant-los danys motors i neuronals. Els metges van explicar que la malaltia seria degenerativa, és a dir, que avançaria a poc a poc, però el Martí presentava canvis molt ràpidament.
Vaig poder decidir rendir-me però la meva decisió va ser salvar-lo aprofitant els meus coneixements. Després de mesos vaig trobar un organisme capaç de repel·lir grans quantitats de radiació, anomenat Rubrum Radiotolerans. I com bé diuen, és vermell i repeleix la radiació.
El problema? És que aquest organisme només habita a Mart. Aplicat correctament a l’ADN del Martí, seria capaç de curar-lo, però els viatges fins a Mart podien durar anys, i això és el que no teniem.
Finalment vaig descobrir una manera; era molt arriscada i gairebé impossible: un pont de Rosen-Einstein, més conegut com a forat de cuc, capaç de connectar dos llocs del mateix univers en l’espai-temps. Els científics havien aconseguit estabilitzar-ne un que anava de la Terra a Mart en només dos mesos, però no era aconsellable; encara era molt inestable.
No obstant, no hi havia cap altra opció. Vaig presentar la idea a la NASA i em van recordar una cosa: el temps. Per a mi serien dos mesos viatjant a través del forat, però a la Terra passarien deu anys, ja que els rellotges es descompensarien a l’entrada del forat.
Semblava que ho tenia tot en contra, però el Martí valia més que qualsevol risc. No esperava arribar a temps, només esperava salvar-lo.
Quan el Martí tenia set anys va arribar el moment d’acomiadar-nos per dur a terme la missió. Li vaig prometre que tornaria amb la seva cura i que seria fort si ell també ho era.
Cada dia que passava dins el pont de Rosen-Einstein sabia que Mart estava més a prop, però cada segon allà dins, eren mesos viscuts a la Terra, passaven mesos, i el Martí esperava un temps que no tenia.
El dia que vaig arribar a Mart sabia que faltava un pas menys, però que encara quedaven moltes per completar el camí. Un cop tenia l’organisme, vaig tornar cap a la Terra.
Dia rere dia, rere anys per a ell, l’arribada a la Terra es va dur a terme. Vaig sortir de la nau i tots els científics, les persones, les ciutats havien envellit deu anys. Ja hi pensaria despés. Ara volia veure el Martí.
Vaig arribar a l’hospital on el tenien ell i els altres nens. Per fi, després de tots els esforços i de decisions difícils, com deixar-lo deu anys per trobar una cosa que ningú donava fe que trobaria, estava a dos passos de tornar a veure’l.
Era conscient del temps perdut, dels molts moments que no havia viscut amb ell i dels molts moments que em quedaven per viure al seu costat. Vaig deixar un nen de set anys amb un bonic somriure i molta esperança, i em vaig trobar amb un adolescent de disset, però el seu somriure havia desaparegut.
Estava cansat. La malaltia l’havia desgastat molt i s’havia emportat per davant la seva esperança. Dins del seu cap, sabia que sentia que la seva cura estava massa lluny, a anys llum.
Vam introduir-li el Rubrum Radiotolerans i van passar mesos, però tot i que em va costar acceptar-ho, havia arribat massa tard. La malaltia ja formava part d’ell i l’acompanyaria fins al final.
No vaig arribar a salvar-lo, però va donar peu a continuar investigant per curar altres nens amb la seva malaltia. Ara ell també forma part de la història de la ciència, ja que el seu nom el porta a la cura: l’antídot Martí Vega, que va arribar a temps per a 170 dels 200 nens afectats.
I amb aquesta història també vull donar a entendre que, encara que pensis que no es pot fer res, no perdis l’esperança, perquè encara que la vegis a anys llum, només pel fet de tenir-la present, la fas més possible.