L'ajudant
Vera
«Me'n recordo de l’any 1668 quan necessitava una feina, ja que no teníem diners, i
ningú me'n va voler donar una, pel fet que era una dona i no estava acceptat que
treballés.
Un d’aquells llargs dies en els quals només buscava feina, vaig passar per davant
d’un edifici d'on procedien un munt de crits, de sobte, un noi va sortir del portal
cridant molt esverat: -Estàs boig! Encuriosida vaig seguir al noi, en veure que
entrava en un bar el vaig seguir, i quan ja havia demanat, m’hi vaig acostar i vaig dir-
li que havia vist el que havia passat i no entenia per què cridava tant. El noi em va
explicar, que era l’ajudant del científic que vivia allà, i que aquell matí, li havia
demanat, que li portés unes coses per un experiment, perquè creia que podia refutar
la teoria de la generació espontània.
-I ara! Quina barbaritat -Li vaig dir al noi.
És el que li he dit i hem tingut una baralla molt forta, finalment li he dit que dimitia i
allà m’ha començat a cridar encara més. De sobte vaig pensar que potser podria
treballar per al científic, i li vaig dir:
-Tu creus que podria ser la seva nova ajudant?
-No t’ho recomano, però com vulguis -em va dir l'ajudant.
L’endemà em vaig presentar a la porta de la casa del científic, vaig tocar tres cops,
vaig esperar uns minuts i quan estava a punt de marxar van obrir la porta, era un
home d’uns quaranta anys que em va mirar fixament, a continuació em va preguntar:
-Què vols?
-Vostè és en senyor Redi? M'han dit que està buscant una ajudant - vaig dir jo.
-Correcte, vols ser la meva ajudant? - va dir en Redi.
-Si us plau - vaig demanar.
-Et donaré una setmana de prova, i ara ves a la carnisseria i compra tres trossos de
carn -va dir imperativament en Redi.
Vaig sortir corrents i en 15 minuts ja tenia els trossos de carn i estava al portal. Quan
vaig entrar al seu pis tot era un desastre, pissarres amb càlculs per aquí, matrassos
per allà... Em va fer deixar la carn dins de tres pots que després ell va tapar. El
primer no el va tapar, el segon el va tapar hermèticament i el tercer amb una gasa,
seguidament em va dir:
-Demostraré que l’aire no porta la força vital imprescindible per la vida.
Unes setmanes més tard em va dir que ja havia acabat l’experiment i que tenia raó.
Aquell mateix dia, a la tarda vam anar a l’ajuntament i ell va començar a explicar la
seva teoria i l’experiment, tothom es va posar a riure-se’n d’ell l’alcalde, el mossèn...
Li vaig dir que marxéssim i això vam fer. En arribar a casa seva es va enfonsar,
desesperat.
-Jo crec que és un gran experiment Francesc- li vaig dir intentant donar-li suport.
-No em serveix la teva aprovació! S'han rigut de mi, és inacceptable. Ha arribat el
moment de marxar d’aquí- va dir ell.
-Me n'aniré amb vostè! - vaig contestar.
-Fes com vulguis -em va respondre.
L'endemà vaig fer la maleta i vaig anar a casa seva, en arribar estava buida i amb la
porta oberta, en entrar hi havia una paraula escrita a totes les pissarres, «biogènesi»
El vaig buscar per tot arreu, però no el vaig trobar. L'única cosa nova que vaig trobar
va ser una fotografia d’un diari amb el nom de Louis Pasteur i, un altre cop, la
paraula «biogènesi». El diari indicava que la fotografia era de l’any 1860, però això
no podia ser, ja que aquell any era 1668.»
Vera Poi, 1680
-Mare! He trobat una carta molt estranya - va dir en Louis.
-A veure Louis- va dir la mare.
ningú me'n va voler donar una, pel fet que era una dona i no estava acceptat que
treballés.
Un d’aquells llargs dies en els quals només buscava feina, vaig passar per davant
d’un edifici d'on procedien un munt de crits, de sobte, un noi va sortir del portal
cridant molt esverat: -Estàs boig! Encuriosida vaig seguir al noi, en veure que
entrava en un bar el vaig seguir, i quan ja havia demanat, m’hi vaig acostar i vaig dir-
li que havia vist el que havia passat i no entenia per què cridava tant. El noi em va
explicar, que era l’ajudant del científic que vivia allà, i que aquell matí, li havia
demanat, que li portés unes coses per un experiment, perquè creia que podia refutar
la teoria de la generació espontània.
-I ara! Quina barbaritat -Li vaig dir al noi.
És el que li he dit i hem tingut una baralla molt forta, finalment li he dit que dimitia i
allà m’ha començat a cridar encara més. De sobte vaig pensar que potser podria
treballar per al científic, i li vaig dir:
-Tu creus que podria ser la seva nova ajudant?
-No t’ho recomano, però com vulguis -em va dir l'ajudant.
L’endemà em vaig presentar a la porta de la casa del científic, vaig tocar tres cops,
vaig esperar uns minuts i quan estava a punt de marxar van obrir la porta, era un
home d’uns quaranta anys que em va mirar fixament, a continuació em va preguntar:
-Què vols?
-Vostè és en senyor Redi? M'han dit que està buscant una ajudant - vaig dir jo.
-Correcte, vols ser la meva ajudant? - va dir en Redi.
-Si us plau - vaig demanar.
-Et donaré una setmana de prova, i ara ves a la carnisseria i compra tres trossos de
carn -va dir imperativament en Redi.
Vaig sortir corrents i en 15 minuts ja tenia els trossos de carn i estava al portal. Quan
vaig entrar al seu pis tot era un desastre, pissarres amb càlculs per aquí, matrassos
per allà... Em va fer deixar la carn dins de tres pots que després ell va tapar. El
primer no el va tapar, el segon el va tapar hermèticament i el tercer amb una gasa,
seguidament em va dir:
-Demostraré que l’aire no porta la força vital imprescindible per la vida.
Unes setmanes més tard em va dir que ja havia acabat l’experiment i que tenia raó.
Aquell mateix dia, a la tarda vam anar a l’ajuntament i ell va començar a explicar la
seva teoria i l’experiment, tothom es va posar a riure-se’n d’ell l’alcalde, el mossèn...
Li vaig dir que marxéssim i això vam fer. En arribar a casa seva es va enfonsar,
desesperat.
-Jo crec que és un gran experiment Francesc- li vaig dir intentant donar-li suport.
-No em serveix la teva aprovació! S'han rigut de mi, és inacceptable. Ha arribat el
moment de marxar d’aquí- va dir ell.
-Me n'aniré amb vostè! - vaig contestar.
-Fes com vulguis -em va respondre.
L'endemà vaig fer la maleta i vaig anar a casa seva, en arribar estava buida i amb la
porta oberta, en entrar hi havia una paraula escrita a totes les pissarres, «biogènesi»
El vaig buscar per tot arreu, però no el vaig trobar. L'única cosa nova que vaig trobar
va ser una fotografia d’un diari amb el nom de Louis Pasteur i, un altre cop, la
paraula «biogènesi». El diari indicava que la fotografia era de l’any 1860, però això
no podia ser, ja que aquell any era 1668.»
Vera Poi, 1680
-Mare! He trobat una carta molt estranya - va dir en Louis.
-A veure Louis- va dir la mare.