L'art en la ciència
Anell de plata
Des de petita sempre ens han dit que havíem d’escollir entre ciències o arts. A l’escola pareixia que tot el món es dividia en dos camins diferents: els que volien estudiar ciències com física, química o matemàtiques, i els que preferien dibuixar, escriure o fer música. Però jo mai havia entès per què hauríem de triar entre una de les dues.
Un dia, a classe de física, la professora va projectar una imatge a la pissarra, era una fotografia d’una nebulosa. Aquella fotografia em va hipnotitzar i em vaig quedar mirant aquells colors tan intensos una bona estona fins que la professora va començar a explicar que era aquella cosa tan extraordinària.
—Això és gas i pols interestel·lar, d’aquests núvols enormes neixen noves estrelles —va explicar la professora.
Tots ens vam quedar al·lucinats, ja que mai havíem vist res parascut.
—Sembla un quadre —va dir algú al fons de la classe.
La professora va somriure i va dir:
—Molta gent pensa el mateix quan ho veuen per primera vegada i el que no saben és que la ciència pot ser molt artística i bella.
Aquella frase se’m va quedar al cap i vaig estar pensat amb allò tota la tarda.
Quan vaig arribar a casa, vaig obrir el meu ordinador i vaig començar a cercar més informació sobre les nebuloses, sobre com es formaven, perquè, d’on venien… i vaig seguir mirant imatges d’aquests fenòmens tan increïbles durant una bona estona. Més tard vaig intentar dibuixar algunes d’aquestes nebuloses al meu quadern mentre pensava que el que estava dibuixant existia realment a algun lloc a milions d'anys llum de la Terra i que la ciència ho havia aconseguit observar i estudiar.
Aquell dia vaig començar a veure la ciència d’una manera diferent.
Temps després a una classe de dibuix tècnic vaig descobrir que la natura està plena de patrons que semblen obres d’art. El professor ens va posar un vídeo sobre la proporció àuria, explicant el que era i alguns exemples d’aquesta proporció a la natura.
A arran d'aquest vídeo vaig descobrir que aquests patrons apareixen en moltes formes naturals com en la col·locació de les llavors d’un gira-sol, en la forma d’algunes copinyes o fins i tot en l’estructura d’algunes galàxies.
Recordo que vaig pensar que la natura era com la unió entre les ciències i l’art d’alguna manera, ja que la natura és la base de molts de descobriments i estudis científics i a la vegada la inspiració de moltíssimes obres d’art.
A la setmana següent d’haver vist el vídeo li vaig comentar el que pensava al meu oncle, ja que ell, com jo és molt inquiet i curiós. Quan vaig xerrar amb ell em va contar que quan era petit el seu professor de música li va explicar que les notes musicals són en realitat vibracions de l’aire. Cada nota té una freqüència concreta, i que quan diferents freqüències es combinen poden crear harmonies màgiques.
Quan vaig començar a fixar-me encara més i a investigar, vaig adonar-me que la connexió entre ciència i art està per tot. Els arquitectes utilitzen càlculs matemàtics per construir edificis equilibrats i resistents, però també pensen en la bellesa de les formes. Els fotògrafs necessiten entendre la llum, que és un fenomen físic, per crear imatges espectaculars. Fins i tot els cineastes usen tecnologia avançada per contar històries que emocionen milions de persones.
A poc a poc vaig començar a pensar que les ciències i les arts en realitat no eren tan diferents.
Un dia, en acabar la classe de física li vaig comentar aquesta idea a la professora, li vaig dir:
—Crec que la ciència i l’art s’assemblen molt més del que pensem.
Ella va assentir i em va respondre:
—Tens raó. Totes dues neixen de la mateixa cosa, la curiositat.
Segons ella, tant els científics com els artistes observen el món i es fan preguntes. Els científics intenten respondre-les amb experiments i teories, mentre que els artistes les exploren amb formes, colors o històries. Però tots dos intenten entendre la realitat d’alguna manera.
Avui dia, quan penso en el futur, ja no sento que hagi d’escollir entre ciència o art. Cada vegada més persones combinen aquestes dues formes de veure el món. Hi ha artistes que utilitzen intel·ligència artificial per crear noves obres, científics que representen dades amb visualitzacions espectaculars i músics que treballen amb tecnologia digital per explorar nous sons.
Tot això demostra que la gent pot tenir les mateixes inquietuds, però expressar-les de formes molt diferents i que la creativitat no pertany només a un camp concret i potser, al final, la ciència i l’art són dues maneres diferents d’explicar la mateixa història.
Un dia, a classe de física, la professora va projectar una imatge a la pissarra, era una fotografia d’una nebulosa. Aquella fotografia em va hipnotitzar i em vaig quedar mirant aquells colors tan intensos una bona estona fins que la professora va començar a explicar que era aquella cosa tan extraordinària.
—Això és gas i pols interestel·lar, d’aquests núvols enormes neixen noves estrelles —va explicar la professora.
Tots ens vam quedar al·lucinats, ja que mai havíem vist res parascut.
—Sembla un quadre —va dir algú al fons de la classe.
La professora va somriure i va dir:
—Molta gent pensa el mateix quan ho veuen per primera vegada i el que no saben és que la ciència pot ser molt artística i bella.
Aquella frase se’m va quedar al cap i vaig estar pensat amb allò tota la tarda.
Quan vaig arribar a casa, vaig obrir el meu ordinador i vaig començar a cercar més informació sobre les nebuloses, sobre com es formaven, perquè, d’on venien… i vaig seguir mirant imatges d’aquests fenòmens tan increïbles durant una bona estona. Més tard vaig intentar dibuixar algunes d’aquestes nebuloses al meu quadern mentre pensava que el que estava dibuixant existia realment a algun lloc a milions d'anys llum de la Terra i que la ciència ho havia aconseguit observar i estudiar.
Aquell dia vaig començar a veure la ciència d’una manera diferent.
Temps després a una classe de dibuix tècnic vaig descobrir que la natura està plena de patrons que semblen obres d’art. El professor ens va posar un vídeo sobre la proporció àuria, explicant el que era i alguns exemples d’aquesta proporció a la natura.
A arran d'aquest vídeo vaig descobrir que aquests patrons apareixen en moltes formes naturals com en la col·locació de les llavors d’un gira-sol, en la forma d’algunes copinyes o fins i tot en l’estructura d’algunes galàxies.
Recordo que vaig pensar que la natura era com la unió entre les ciències i l’art d’alguna manera, ja que la natura és la base de molts de descobriments i estudis científics i a la vegada la inspiració de moltíssimes obres d’art.
A la setmana següent d’haver vist el vídeo li vaig comentar el que pensava al meu oncle, ja que ell, com jo és molt inquiet i curiós. Quan vaig xerrar amb ell em va contar que quan era petit el seu professor de música li va explicar que les notes musicals són en realitat vibracions de l’aire. Cada nota té una freqüència concreta, i que quan diferents freqüències es combinen poden crear harmonies màgiques.
Quan vaig començar a fixar-me encara més i a investigar, vaig adonar-me que la connexió entre ciència i art està per tot. Els arquitectes utilitzen càlculs matemàtics per construir edificis equilibrats i resistents, però també pensen en la bellesa de les formes. Els fotògrafs necessiten entendre la llum, que és un fenomen físic, per crear imatges espectaculars. Fins i tot els cineastes usen tecnologia avançada per contar històries que emocionen milions de persones.
A poc a poc vaig començar a pensar que les ciències i les arts en realitat no eren tan diferents.
Un dia, en acabar la classe de física li vaig comentar aquesta idea a la professora, li vaig dir:
—Crec que la ciència i l’art s’assemblen molt més del que pensem.
Ella va assentir i em va respondre:
—Tens raó. Totes dues neixen de la mateixa cosa, la curiositat.
Segons ella, tant els científics com els artistes observen el món i es fan preguntes. Els científics intenten respondre-les amb experiments i teories, mentre que els artistes les exploren amb formes, colors o històries. Però tots dos intenten entendre la realitat d’alguna manera.
Avui dia, quan penso en el futur, ja no sento que hagi d’escollir entre ciència o art. Cada vegada més persones combinen aquestes dues formes de veure el món. Hi ha artistes que utilitzen intel·ligència artificial per crear noves obres, científics que representen dades amb visualitzacions espectaculars i músics que treballen amb tecnologia digital per explorar nous sons.
Tot això demostra que la gent pot tenir les mateixes inquietuds, però expressar-les de formes molt diferents i que la creativitat no pertany només a un camp concret i potser, al final, la ciència i l’art són dues maneres diferents d’explicar la mateixa història.