No importa la distància
Conan Kaito
Acabava el darrer any d'ensenyament mitjà per a la Cristina i la Camil·la, amb molta il·lusió per passar un agradable estiu previ a la universitat. Però també tristos pel distanciament que significava la fi d'una màgica etapa a les seves vides. Somnis, petons mal donats, errors, moments inoblidables, allò que col·leccionem com a tresor als nostres cors. Totes dues, a més, són d'un poble allunyat de la capital amb seriosos problemes de connectivitat. I els diners escassegen per comprar nous mòbils amb què comunicar-se, despeses innecessàries. Si això no fos suficient, la universitat les obligaria a un rumb de milers de quilòmetres de separació. Històries quotidianes, bromes espontànies, penes per desfogar, i feliços moments per compartir, que quedarien amagades en un trist bagul del silenci. “Què farem?”, es preguntaven amb estupor. Sabien que els diners obtinguts per treballar la terra estaven destinats a ajudar les seves famílies. Potser condemnades al menyspreu?
Així semblava, fins que l'ampolla va donar llum. - I si creem un parell de cel·lulars?
Al cas estaven que no seria una cosa senzilla, no comptaven amb els implements, ni de bon tros amb els coneixements per a la seva administració, però, es van proposar a aprendre. A l'antiga biblioteca van aconseguir variades revistes de tecnologia, igualment llibres sobre física, química i electricitat. I van posar en marxa. És clar que no tot anava com ho havien pensat.
-Necessitem l'ajuda d'una persona experta, nosaltres soles no podem- comentava la Camila.
-Però qui, no coneixem ningú en aquesta àrea. I com recol·lectar els materials-lamentava Cristina.
-Jo els puc presentar a la persona que busquen- les interrompia la senyora de la biblioteca que havia sentit la seva conversa. -És brillant, hàbil i molt treballadora. Segur ho aconseguiran.
Es tractava de la seva néta acabada de llicenciar en enginyera electrònica i maneig a Hardware, Mónica.
-El primer que hem de fer és dissenyar el mòbil. -explicava ella- Després vam reunir els materials per a la seva composició. I no es preocupin, en tinc prou per elaborar-ne almenys dos que llueixin com els dels noranta. Ja, vostès mai no els van conèixer, oi?
Al cap de setmanes va portar les noies a un taller que liderava amb col·legues dedicats a la seva elaboració. Allí van poder comprovar l'ús de diferents disciplines científiques, ja sigui física, química, enginyeria avançada, per al domini del silici fonamental per fabricar processadors i transistors. O minerals rars com el liti i el cobalt per a les bateries.
-No se'ls oblidi el disprosi i el praseodimi per als imants d'altaveus i vibració- deia la Mònica amb autoritat.
I després d'usar el coure, l'or i la plata, i les terres rares com a europi, el parell de cel·lulars estava finalment acabat. Tant Cristina com Camila van aprendre i van aportar connectant cables i elements allà i allà. És clar, amb l'estricta supervisió dels professionals.
-I com els pagarem- es preguntaven elles.
-Amb la promesa que seran bones estudiants- responia Mònica.
-És clar. Estarem separades físicament, però podrem seguir escoltant les nostres veus deien al mateix temps.
L'amistat honesta i sincera, fidel i segura, perdura milles de distància, d'una ciutat a una altra. D'un país al següent. D'un racó del planeta fins al més llunyà. I la tecnologia està a disposició per comunicar-nos les gràcies i les penes. Tant de bo sigui sempre així, i no per fer mal.
Així semblava, fins que l'ampolla va donar llum. - I si creem un parell de cel·lulars?
Al cas estaven que no seria una cosa senzilla, no comptaven amb els implements, ni de bon tros amb els coneixements per a la seva administració, però, es van proposar a aprendre. A l'antiga biblioteca van aconseguir variades revistes de tecnologia, igualment llibres sobre física, química i electricitat. I van posar en marxa. És clar que no tot anava com ho havien pensat.
-Necessitem l'ajuda d'una persona experta, nosaltres soles no podem- comentava la Camila.
-Però qui, no coneixem ningú en aquesta àrea. I com recol·lectar els materials-lamentava Cristina.
-Jo els puc presentar a la persona que busquen- les interrompia la senyora de la biblioteca que havia sentit la seva conversa. -És brillant, hàbil i molt treballadora. Segur ho aconseguiran.
Es tractava de la seva néta acabada de llicenciar en enginyera electrònica i maneig a Hardware, Mónica.
-El primer que hem de fer és dissenyar el mòbil. -explicava ella- Després vam reunir els materials per a la seva composició. I no es preocupin, en tinc prou per elaborar-ne almenys dos que llueixin com els dels noranta. Ja, vostès mai no els van conèixer, oi?
Al cap de setmanes va portar les noies a un taller que liderava amb col·legues dedicats a la seva elaboració. Allí van poder comprovar l'ús de diferents disciplines científiques, ja sigui física, química, enginyeria avançada, per al domini del silici fonamental per fabricar processadors i transistors. O minerals rars com el liti i el cobalt per a les bateries.
-No se'ls oblidi el disprosi i el praseodimi per als imants d'altaveus i vibració- deia la Mònica amb autoritat.
I després d'usar el coure, l'or i la plata, i les terres rares com a europi, el parell de cel·lulars estava finalment acabat. Tant Cristina com Camila van aprendre i van aportar connectant cables i elements allà i allà. És clar, amb l'estricta supervisió dels professionals.
-I com els pagarem- es preguntaven elles.
-Amb la promesa que seran bones estudiants- responia Mònica.
-És clar. Estarem separades físicament, però podrem seguir escoltant les nostres veus deien al mateix temps.
L'amistat honesta i sincera, fidel i segura, perdura milles de distància, d'una ciutat a una altra. D'un país al següent. D'un racó del planeta fins al més llunyà. I la tecnologia està a disposició per comunicar-nos les gràcies i les penes. Tant de bo sigui sempre així, i no per fer mal.