Us explicaré una historia que no és la meva, sinó la d’un nen que, sense saber-ho, un dia es va fer gran i va cumplir un somni del seu avi.
Era un nen normal, d’un barri de Barcelona, però curiós de mena: ho remenava tot, desmuntava i tornava a muntar tots els aparells que l’envoltaven... i un dia va trobar el tocadiscos. Vull recordar que era un Yamaha. Negre, sobri, antic. Seria dels anys 80, va calcular. Després d’enretirar tot el bufet del menjador per accedir a l’endoll que tapava, va encendre la màquina, i tot prement el botó de “Play”, va comprovar que el circuit electrònic funcionava: el plat de dalt, buit encara, girava!
Va desendreçar mitja biblioteca i tots els calaixos fins trobar un sobre de cartró on el títol indicava: Agustina. Però el disc que contenia semblava llis, sense relleu, com si mai no l’haguessin gravat. Frustrat però curiós com era, va intentar rellegir les poques línies d’instruccions que no s’havien esborrat amb el pas del temps. “Per a revelar les cançons, caldrà submergir el disc de l’interior en una dissolució àcida d’un pH de no menys de 5 durant 37 dies”, “A continuació, esbandiu el disc amb aigua tèbia i feu-lo sonar normalment”.
Un mes després, el pobre nen, desesperat, va esbandir amb aigua tèbia el vinil, i va començar a escoltar una copla, que seria dels anys 30, que parlava d’electrons, acideses, i conceptes estranys amb què descrivia, pas per pas, com havia arribat a produir aquells discos màgics, que havies de revelar amb vinagre. Es veu que, si el posava al sol, mica en mica en canviaria el color i guanyaria flexibilitat, fins a convertir-se en transparent i amotllable, i si hi endollava un elèctrode per cada cara del disc, hauria aconseguit produir una placa solar orgànica reproductora de coples científiques en directe.
Com va quedar de meravellat, el nen! No us en feu càrrec.