Ann
Em dic Ann. Vaig arribar en una pastera, enmig de pneumàtics recautxutats plens d’un líquid pestilent que va ser la meva beguda tota la travessia. Els excrements i orins dels meus companys de viatge s’amuntegaven al voltant però vaig acabar acostumant-m’hi i ignorant la seva fortor. Durant l’asfixiant calor del dia preferia estar sola, recolzada contra la tènue paret de fusta mig podrida a l’altre costat de la qual l’oceà salvatge maldava per esmicolar-nos. Quan la freda matinada venia, però, m’abraçava als cossos calents d’aquella massa humana mig morta, tan esgotada que no era capaç ni de percebre la meva presència que de vegades era, ho reconec, insidiosa.
Quan per fi vam embarrancar en una platja al peu d’una muralla d’hotels amb noms de neó enlluernadors, vaig ser la primera en sortir d’aquell maleït taüt flotant i amb fruïció vaig començar a gaudir del nou món que s’obria al meu davant ple de possibilitats, com si les setmanes en alta mar fossin ja un malson llunyà que ni tan sols estava segura d’haver viscut. De seguida em vaig adaptar a aquella opulenta societat que em deixava entrar a les seves cases, compartir els seus sopars, dormir a les seves estances.
Un vespre em vaig colar en una festa i vaig passar-m’ho de bé com no us ho podeu imaginar. Com qui no vol la cosa vaig acariciar primer el tors d’aquell home alt i bronzejat, de músculs poderosos. Amb gest brusc em va fer fora. Tan lletja sóc? No em va importar, hi havia molta penya allà, i jo no tenia manies. Aquella noieta fràgil, tan blanca de pell i amb unes copes de més va ser presa fàcil; em vaig amorrar al seu coll tebi i tendre i m’hi vaig estar fins a cansar-me’n. Hi havia nens també. I per què no? Sempre jugant, no se n’adonen de res i puc dir amb orgull que gairebé tots s’endugueren un record meu. Pervertida, em direu? No, i ara; els perillosos són ells; sempre tractant-nos a cops. Una vegada fins i tot van intentar enverinar-me amb un gas tòxic, però vaig poder fugir. Quan encara estàvem a l’Àfrica, la meva mare va patir una cruel mort a les seves mans, agonitzant esbudellada llargues hores. A mi em van infectar poc abans d’embarcar; crec que va ser aquell jove amb qui vaig estar una nit tòrrida quan tota la ciutat dormia al carrer. I ara jo volia revenja.
Vaig anar a beure aigua al lavabo. No em trobava bé, estava marejada, tenia calfreds i em feien mal les articulacions; el paràsit es devia estar multiplicant i aviat em deixaria noquejada; em quedava poc temps per a triar la meva víctima. En aquell moment van entrar dues dones que xerraven animadament; la que anava vestida de negre va dir:
- “És fantàstic aquest lloc, oi? Llàstima que hi hagi tants mosquits, n’he matat més de vint”.
Sóc molt discreta i sovint puc escoltar converses d’incògnit. Des del racó on estava amagada vaig girar-me cap a la dona i m’hi vaig acostar amb un saltiró, però ni em va veure. El cervell estava a punt d’explotar-me; podia sentir com els microbis se’m bellugaven per dins els ulls. Un odi irrefrenable es va apoderar de mi; volia matar aquella estúpida. L’altra va dir:
- “Sí noia, sort que ens hem pres la profilaxi contra la malària; m’han dit que aquí, amb el canvi climàtic, ha arribat fa poc una variant de la malaltia molt virulenta i resistent a tots els fàrmacs coneguts; si ens infectéssim, per a nosaltres seria mortal amb tota seguretat”.
- “Caram, no m’espantis, em vaig oblidar les píndoles a Barcelona i fins ara no hi havia pensat. Demà mateix aniré a comprar-les”.
Amb aquesta informació, sense pensar-ho m’hi vaig llençar, boja d’ira, amb les darreres forces que em quedaven. Mentre la dona de negre estava ocupada amb els retocs del maquillatge em vaig arrapar a la seva jugular i li vaig clavar l’agulló en aquella gran vena palpitant, però aquest cop en comptes de xuclar sang vaig escopir amb tota la meva ànima dins el seu torrent dolç i càlid els milers de plasmodis que tenia esperant impacients a les glàndules salivals, àvids de parasitar, furiosos, un nou organisme que des d’aleshores estava ja condemnat. Esgotada i buida, gairebé ni he notat la mà esclafant-me sobre la seva pell, deixant-me feta un garbuix d’ales i potes. Mentre cedeixo els darrers instants de la meva efímera existència em reconforta veure-li el pànic a la mirada reflectida pel mirall.
Quan per fi vam embarrancar en una platja al peu d’una muralla d’hotels amb noms de neó enlluernadors, vaig ser la primera en sortir d’aquell maleït taüt flotant i amb fruïció vaig començar a gaudir del nou món que s’obria al meu davant ple de possibilitats, com si les setmanes en alta mar fossin ja un malson llunyà que ni tan sols estava segura d’haver viscut. De seguida em vaig adaptar a aquella opulenta societat que em deixava entrar a les seves cases, compartir els seus sopars, dormir a les seves estances.
Un vespre em vaig colar en una festa i vaig passar-m’ho de bé com no us ho podeu imaginar. Com qui no vol la cosa vaig acariciar primer el tors d’aquell home alt i bronzejat, de músculs poderosos. Amb gest brusc em va fer fora. Tan lletja sóc? No em va importar, hi havia molta penya allà, i jo no tenia manies. Aquella noieta fràgil, tan blanca de pell i amb unes copes de més va ser presa fàcil; em vaig amorrar al seu coll tebi i tendre i m’hi vaig estar fins a cansar-me’n. Hi havia nens també. I per què no? Sempre jugant, no se n’adonen de res i puc dir amb orgull que gairebé tots s’endugueren un record meu. Pervertida, em direu? No, i ara; els perillosos són ells; sempre tractant-nos a cops. Una vegada fins i tot van intentar enverinar-me amb un gas tòxic, però vaig poder fugir. Quan encara estàvem a l’Àfrica, la meva mare va patir una cruel mort a les seves mans, agonitzant esbudellada llargues hores. A mi em van infectar poc abans d’embarcar; crec que va ser aquell jove amb qui vaig estar una nit tòrrida quan tota la ciutat dormia al carrer. I ara jo volia revenja.
Vaig anar a beure aigua al lavabo. No em trobava bé, estava marejada, tenia calfreds i em feien mal les articulacions; el paràsit es devia estar multiplicant i aviat em deixaria noquejada; em quedava poc temps per a triar la meva víctima. En aquell moment van entrar dues dones que xerraven animadament; la que anava vestida de negre va dir:
- “És fantàstic aquest lloc, oi? Llàstima que hi hagi tants mosquits, n’he matat més de vint”.
Sóc molt discreta i sovint puc escoltar converses d’incògnit. Des del racó on estava amagada vaig girar-me cap a la dona i m’hi vaig acostar amb un saltiró, però ni em va veure. El cervell estava a punt d’explotar-me; podia sentir com els microbis se’m bellugaven per dins els ulls. Un odi irrefrenable es va apoderar de mi; volia matar aquella estúpida. L’altra va dir:
- “Sí noia, sort que ens hem pres la profilaxi contra la malària; m’han dit que aquí, amb el canvi climàtic, ha arribat fa poc una variant de la malaltia molt virulenta i resistent a tots els fàrmacs coneguts; si ens infectéssim, per a nosaltres seria mortal amb tota seguretat”.
- “Caram, no m’espantis, em vaig oblidar les píndoles a Barcelona i fins ara no hi havia pensat. Demà mateix aniré a comprar-les”.
Amb aquesta informació, sense pensar-ho m’hi vaig llençar, boja d’ira, amb les darreres forces que em quedaven. Mentre la dona de negre estava ocupada amb els retocs del maquillatge em vaig arrapar a la seva jugular i li vaig clavar l’agulló en aquella gran vena palpitant, però aquest cop en comptes de xuclar sang vaig escopir amb tota la meva ànima dins el seu torrent dolç i càlid els milers de plasmodis que tenia esperant impacients a les glàndules salivals, àvids de parasitar, furiosos, un nou organisme que des d’aleshores estava ja condemnat. Esgotada i buida, gairebé ni he notat la mà esclafant-me sobre la seva pell, deixant-me feta un garbuix d’ales i potes. Mentre cedeixo els darrers instants de la meva efímera existència em reconforta veure-li el pànic a la mirada reflectida pel mirall.
- Hits: 151