Una recerca va revelar ara fa un temps que existia una neurona que s’activava cada cop que es mostrava una fotografia de la Jennifer Aniston, actriu de friends, en aquella gent que havia vist la sèrie. Arrel d’això, es va especular la possibilitat de que existissin neurones individualment encarregades de reconèixer objectes, espais, persones i tot allò que ens envolta i ens fa ser.

Una neurona per l’habitació d’infància, per la classe de la universitat, pel menjador de casa els avis, pel cim de Bastiments, per la mare i pel pare, per cada un dels amics, per aquella simfonia de Brahms, pel gelat de llimona del carrer Galileu, i per la teva samarreta taronja. I per tu una o varies. I tantes sinapsis en elles que dibuixarien un arbre que no s’hi cabria en un full.

Un arbre com el del parc d’aquell diumenge de març. Pins arrelats a la terra encara molla a causa de la tempesta del dia anterior s’estenien deixant entendre només una mica del sol brillant d’aquell matí. Sèiem al banc repassant la llista de la compra. Patates, oli d’oliva, mandarines i iogurts. La primavera començava a ser menys anecdòtica; els cireres anaven florint, la processionària ja passejava amb parsimònia pels camins i els arbres eren cada cop més verds.

El vent en feia caure algunes fulles i nosaltres ens espolsaven les flors que ens havien anat caient. A l’arribar a la botiga et pregunto de nou la llista de la compra que amb força dedicació acabàvem de triar. Patates, oli d’oliva, mandarines i iogurts.

Dins meu també anaven caient flors dels arbres, el que passa és que en aquell moment no ho sabíem. No era pel vent sinó per un enzim que dicta una sentència poc prometedora. La beta-secretassa. Tal i com li havia passat a la mama. I les flors no acaben de ser flors sinó proteïnes mal tallades del cervell, amb un nom tan enrevessat com beta amiloides. Fan rams o oligòmers entre neurones i allà s’hi van quedant i van animant a altres flors a fer rams i a quedar-s’hi. Però, al contrari que les flors, no acaben de marxar mai. I les patates, l’oli d’oliva, les mandarines i el iogurt ja no s’hi cabien en tot aquell jardí que s’estava muntant, i només n’era l’inici.
Aquella matí segur que té una neurona dins meu. I la neurona que tinc per tu devia anar creixent i creixent i fent sinapsis. I al costat d’ella i de totes les neurones que ens fan ser, alguns oligòmers amiloides devien anar agregant-se i fent més gran aquest jardí que s’estava fent al meu cervell. I això ja no era tan bo, i sort que no ho sabíem.

Després de la jubilació la cosa va anar empitjorant i recordar les activitats de cada dia era tota una muntanya. Un dia, vaig sortir de casa i com era habitual vaig oblidar el motiu del meu passeig. Emboirada, caminava sense saber quin era exactament l’objectiu del trajecte, però el que sí que sabia és que havia de seguir caminant i seguir, i seguir i que a algun lloc arribaria. Tu em buscaves. Ja havia passat algun altre cop, i sort de tu. Aquest cop anava una mica més lluny així que tu em buscaves i em buscaves una mica més. I quin greu la teva angoixa de buscar-me i jo sense saber on anava i el telèfon a casa ben guardat en un calaix o a la nevera o a l’armariet del lavabo depenent del dia.
I tan caminar tan caminar vaig arribar a un parc on hi havíem passat un diumenge de març ara feia un temps. Vaig seure al mateix banc on havíem repassat la llista de la compra, això sí que ho recordava: patates, oli d’oliva, mandarines i iogurts. I la neurona destinada a aquell espai devia estar lliure de tots aquells oligòmers que m’anaven emboirant perquè en aquell moment tot era claror, pensament viu i imatges de les fulles dels arbres florits d’aquell matí.