Ens remuntem al segle II abans de Crist, a la Xina de la dinastia Han Oriental. Un dia calorós, al llarg d'un riu xinès, va començar un fet històric semblant al que va tenir lloc a Egipte, vora el Nil.
Xue-Shong era un jove artesà especialitzat en la canya de bambú, l'últim d'una família que des de temps remots es dedicava a cultivar-la i treballar-la a les muntanyes de Hunan. Però amb el flux de nous materials i importacions a través de la Ruta de la Seda, el negoci ja no era rendible.
Feia temps que intentava trobar una solució a l'excedent de canya. Va inventar una nova forma de processar-la: matxacar les fibres de cel·lulosa amb aigua del riu fins a fer una pasta blanca i densa, estendre-la en capes fines sobre fusta i deixar-la assecar al sol. Aconseguia una tela fina i llarga, però sense prou propietats per trobar-li una funcionalitat que pogués vendre.
Un bon dia assolellat, un senyor d'edat avançada caminava muntanya amunt seguint el riu Wei. Tenia la pell fosca, era calb i portava una barba grisenca llarga com un dia sense pa. Era Sariputra, un mestre budista del nord de l'Índia que, malgrat els anys, caminava amb una agilitat notable. Es trobava en una aventura espiritual: buscava un pergamí llegendari que contenia històries d'una religió ja desconeguda a la Xina. Alhora, sabia que l'emperador He de Han cercava alternatives als pergamins —cars, voluminosos i importats majoritàriament des d'Egipte— oferint una recompensa generosa: concedir un desig, fos quin fos.
Sariputra va arribar a Qiancheng després d'una llarga caminata. El poble era magnífic: cases petites sobre un precipici, cascades, camins de pedra i ponts de fusta. El primer que va veure van ser uns teixits pintats que penjaven de les cases. Eren el nou material de Xue-Shong: sense haver-li trobat cap funció comercial, l'havia regalat als veïns, que li havien donat un ús molt més important: un llenç en blanc per a pintar i exposar. Sariputra va saber immediatament que allò era el que l'emperador buscava.
Van passar aquell estiu explorant les muntanyes i perfeccionant la tècnica. En arribar la tardor, van baixar a la capital. L'emperador els va rebre al cap de cinc dies, però la benvinguda no va ser la que s'havien imaginat: cara de males puces i l'anunci que n'hi havia hagut molts com ells. Cap havia superat les proves per substituir el pergamí: cost de producció, escalabilitat i facilitat d'ús. Decepcionats, van anar a menjar un bol de fideus amb sopa de bou i a buscar allotjament per uns mesos.
Van ser molt optimistes, potser ingenus, perquè acabarien passant la resta de la seva vida entre el poble i la capital. L'emperador mai va concedir la recompensa a ningú, ja que objectivament parlant, ningú va aconseguir crear un substitut del pergamí. I tot i que probablement van morir pensant que havia estat un fracàs, aquell prototip es convertiria en el que avui coneixem com a paper.
No seria fins dècades i segles més tard que els comerciants de la Ruta de la Seda convertirien aquell prototip en el paper modern. Val la pena mencionar Tiberius, un comerciant sirià de l'Imperi Romà que viatjava constantment entre Roma, Egipte i l'Índia. Portava un diari personal de tot el que feia, afició que el feia odiar els pergamins: cars i voluminosos. Quan va arribar a la Xina i va contactar amb el "nou pergamí", li va veure el potencial de seguida. Se'l va emportar a Roma, on amb uns artesans va confeccionar unes fundes de pell cosint les fulles del nou material, creant el que seria el primer llibre.
Amb aquesta addició, i amb un nom nou per al material i l'objecte, va començar el boom del paper i el llibre. El nom "paper" prové del papir amb què es feia el pergamí. Tiberius va batejar la seva nova invenció com a "llibre", que significava l'interior de l'escorça de l'arbre.
Aquest exemple mostra com no existeix un sol inventor de les coses i com tot avenç pot trigar el seu temps a ser acceptat. Xue-Shong, Sariputra, l'emperador i els comerciants de la Ruta de la Seda, amb Tiberius al capdavant, van ser tots clau en el naixement del paper.