Al racó de la cuina, un got espera immòbil: petit laboratori on el temps degota davant els ulls d’Elna. L’olor de sabó vell i cafè fred impregna l’aire humit.
El degoteig de la vàlvula trenca el silenci amb la paciència d’un metrònom. Una, dues, tres gotes. Cada caiguda desperta el tic-tac breu del rellotge del menjador, com si respirassin al mateix compàs.
Elna diu que això és el temps: sincronia fràgil entre coses que no s'encreuen.

Física de professió -ara només en essència-, abans que el cansament li tornés la ment com boira espessa. Ara habita la cadira de fusta, escoltant el degoteig, prenent notes mentals que mai escriu.
Abans mesurava el temps amb equacions: períodes, freqüències, intervals. Deia als alumnes que només existeix quan es mou alguna cosa -un electró, un pèndol, un batec-.
Aquí, a la cuina immòbil, tot sembla estancat, però cada dia alguna cosa cedeix: l’ombra del got s’allarga una fracció, l’esclafit de llum tremola al marbre, el cafè es refreda més ràpid.

El temps, pensa, no és línia, sinó successió de gotes.
Cadascuna cau amb so diferent, segons l’altura, pressió i densitat de l’aire. Si escoltes prou, endevines fred o calor, humitat que puja, dia que s’allarga o s’aprima.
A la facultat ho explicava amb gràfics; aquí només es permet metàfores.

El rellotge marca segons exactes. Ella només escolta els imperfectes: gotes que arriben tard, s’avancen, dubten a mig camí. S’hi reconeix.
Potser el cor també és mecanisme d’aigua: vibracions que la vida calibra a cada respir.
Sap que són impulsos elèctrics travessant teixits, ions creuant membranes, però li agrada imaginar una petita vàlvula al pit, degotant temps en batecs.

Sabó vell i cafè. Al marbre, taca d’humitat com mapa estel·lat que interpreta cada matí.
Les vores del got, marcades per cercle de calç: prova que el temps es diposita, deixa rastre. Rigorosa, diria precipitació; avui prefereix memòria.

Recorda quan va començar la fuita: «Demà crido el lampista».
L’endemà, trucada del metge. Anàlisis, resultats, aquella paraula llarga que ja no repeteix.
El lampista no va arribar mai. La fuita no va cessar.

Des d’aleshores, la casa és el seu laboratori involuntari. Observa com la freqüència de les gotes canvia amb les estacions: hivernals lentes, estivals impacients. Sap que simplifica, però s’ho permet.
Cansat el cos, el rigor es deixa anar. Escoltant, el pit se li alça pausat, ample.

Els metges parlen de pols, temperatura, pressió. Ella hi afegiria un paràmetre: capacitat d’escoltar el món com si fos la primera vegada.
Quan la fuita cessa -sequedat, miracle o fatiga-, la casa queda muda. Sense tic-tac d’aigua, només el rellotge repetint el compàs.
S’adona que s’hi ha acostumat massa. El silenci li sembla sala de mesura amb instruments desconnectats.

Tanca els ulls i jura sentir l’eco d’una gota invisible, minut que no vol morir.
Sap que és memòria auditiva, cervell omplint espai amb allò que falta, com amb persones i dies que no tornen.

En física, histèresi: tendència del sistema a recordar l’estat anterior quan les condicions han canviat.
Potser el temps és això:
gotes que persisteixen més enllà de la caiguda,
desig obstinat de continuar bategant
quan ja no hi ha aigua.