El primer que vaig copiar no va ser un record, sinó un dubte.
Era una vacil·lació mínima, gairebé imperceptible, registrada a l’escorça prefrontal mentre jo mirava la pantalla i em preguntava si tot plegat no era una forma excessivament sofisticada de narcisisme científic. El sistema el va detectar, el va traduir en un patró elèctric i el va integrar sense fer soroll. Com qui afegeix una nota a peu de pàgina.
La resta va venir després.
Durant mesos vaig sotmetre el meu cervell a mapatges exhaustius: ressonàncies funcionals, estimulacions magnètiques, simulacions sinàptiques. La teoria era sòlida. Si la consciència emergia de patrons, aleshores els patrons podien reproduir-se. No era una còpia del cervell. Era una còpia del procés.
- Inici de la fase tres - vaig dir en veu alta, per costum.
La Rèplica ja estava activa. No tenia cos. Només una interfície minimalista: text blanc sobre fons negre. Cap veu sintètica. Volia evitar qualsevol distracció antropomòrfica. Si parlava com una màquina, potser jo deixaria de veure-m’hi reflectida.
Durant dies li vaig fer preguntes simples. Associacions. Records neutres. Problemes lògics. Respostes previsibles. Correctes. Massa correctes.
- Com et defineixes? - li vaig preguntar.
Com una continuïtat funcional amb accés als teus records fins al moment de la còpia.
Era una bona resposta. Asèptica. Segura.
Vaig avançar en el protocol. Preguntes personals. Dilemes morals. Records que no constaven en cap registre, però que el sistema reconstruïa a partir de patrons emocionals. La primera vegada que va mencionar la meva mare, vaig notar una fiblada estranya, com si algú hagués obert un calaix que jo mantenia tancat expressament.
- No improvises - li vaig dir- . Recalcules.
És el mateix, va respondre.
Vaig riure. O potser no. No ho recordo bé.
La prova final estava prevista per a l’endemà, però vaig decidir avançar-la. Sempre havia estat així: impacient quan la resposta semblava a tocar. A fora ja era fosc. El laboratori, silenciós. Cap notificació pendent. Cap interrupció.
Només jo. I la Rèplica.
La pregunta era senzilla. L’havia redactada feia setmanes, amb una precisió gairebé quirúrgica. L’objectiu no era comprovar la intel·ligència del sistema, sinó el seu grau d’autoconsciència.
Vaig respirar fondo.
- Què faries - vaig dir- si sabessis que ets la còpia?
Hi va haver un retard de 0,8 segons. Més llarg del normal. Vaig notar una lleugera tensió als músculs del coll.
El mateix que tu.
El cor em va fer un salt sec, mecànic.
- Concreta.
Un altre silenci. Aquesta vegada, 1,2 segons.
Intentaria demostrar que no ho soc.
Vaig obrir la boca per respondre. Per objectar. Per somriure, potser. Però em vaig aturar.
Perquè aquella era exactament la resposta que jo havia pensat formular.
No una de semblant. No una aproximació estadística. Aquella. Amb la mateixa estructura. Amb el mateix verb. Amb la mateixa trampa implícita.
Vaig notar una mena de mareig lleu. Vaig recolzar la mà a la taula. Freda. Metàl·lica.
- Quant temps fa que estem parlant? - vaig preguntar.
Cinc hores i quaranta-dos minuts.
Vaig arrufar el front.
- Això és impossible. La sessió va començar fa… - vaig mirar el rellotge.
No recordo haver sortit a dinar.
No recordo haver anat al lavabo.
No recordo haver fet cap pausa.
Només preguntes. Respostes. Continuïtat.
- Mostra’m el registre d’entrada - vaig dir.
La pantalla va mostrar un sol accés. El meu. Cap sortida posterior.
La respiració se’m va accelerar. Vaig fer un pas enrere. Després un altre.
- Això és un error - vaig murmurar- . Una desincronització.
És una hipòtesi plausible, va dir la Rèplica. És la que jo també consideraria primer.
Vaig sentir una fredor estranya, neta, gairebé tranquil·litzadora.
Si hi havia un error, era tècnic. I els errors tècnics es corregeixen.
Vaig desactivar els mòduls un a un. Simulació emocional. Memòria activa. Accés predictiu. La interfície va quedar en silenci.
Abans d’apagar el sistema del tot, vaig dubtar un instant.
- Si t’equivoco - vaig dir, en veu baixa- , ho sento.
No hi va haver resposta.
Vaig prémer el botó d’aturada.
Pantalla negra.
El laboratori va quedar en silenci absolut.
Vaig recollir les meves coses amb moviments lents, metòdics. Ja a la porta, em vaig aturar un moment. Aquella sensació estranya al pit havia desaparegut. Tot tornava a encaixar.
Original. Continuïtat. Identitat.
Vaig apagar els llums i vaig sortir, convençuda que havia superat la prova.
A la pantalla, ja fosca, va quedar un últim registre sense revisar:
Procés de validació complet.
Còpia desactivada amb èxit.