Anna, no ploris, que la terra sempre rep el que cau. Rep la pluja quan arriba cansada del cel, les fulles quan l’arbre ja no les pot sostenir o les llàgrimes de nines com tu que aprendran massa aviat que tot canvia. La terra no discuteix mai amb el que s’acaba. Ho guarda i ho transforma lentament dins la seva foscor.
Mira’m bé. Fa uns dies els meus pètals eren plens, tibants de turgència i oberts a la llum. Ho recordes? El blanc respirava amb una calma gairebé orgullosa i el violeta del centre era dens, profund, com una gota de tinta viva. El sol hi entrava cada matí i jo el deixava passar sense resistència. Les flors no tenim portes, ni parets, ni secrets. Som només una forma de la llum que s’ha aturat una estona damunt la terra.
Quan les flors estem obertes, el món ve. Les abelles amb el seu pes dolç, l’aire que passa sense demanar permís, la llum que ho toca tot. Cada visita s’enduu una mica de nosaltres. No ho notem al principi perquè el cos aguanta. La llum encara hi té lloc. Però arriba un moment en què els pètals ja no volen sostenir tanta llum. La saba es torna més lenta. El color s’afluixa i llavors els pètals es deixen anar.
Tu mires aquest moment i et sembla injust. Però la vida de les flors no coneix la injustícia. Coneix el cansament, la quietud, la lenta inclinació del cos cap a la terra. Coneix el moment exacte en què la bellesa deixa de voler sostenir-se. Quan els meus pètals caiguin, i són a punt de caure tots, reposaran damunt la terra del test. El blanc es tornarà opac, la forma es desfarà, i aquella flor que miraves cada matí deixarà de tenir contorns. Et semblarà que he desaparegut.
Però sota aquesta terra que veus quieta hi continua havent una obstinació que no es veu. Les arrels continuen treballant dins la foscor amb paciència. No tenen pressa, ni s’espanten de res. S’estenen, s’aferren, respiren aquella humitat espessa que la terra guarda per a les coses vives. Beuen el que troben. Restes de pluja, ombres, una mica de fred i de calor. També aquestes llàgrimes teves que han caigut damunt el test. La terra no rebutja res. Tot el que arriba ho guarda.
Les plantes coneixem aquesta manera de continuar. A dalt, els pètals cauen i el món pensa que tot s’ha acabat. A baix, dins la terra, la vida només es recull una mica. Es queda quieta. Respira lentament. I espera. Esperar és una forma molt profunda de viure. Potser passarà un temps, Anna. Els dies s’aniran fent més freds o potser més llargs. El balcó tindrà una llum diferent. Tu passaràs pel costat del test i veuràs la tija nua, una mica trista, i potser pensaràs que tot allò ja no té sentit. Però dins la planta hi continuarà una memòria. La memòria del sol, la memòria de totes les abelles que han passat pel meu centre o la memòria de l’aigua que m’has donat amb la teva regadora petita. Aquesta memòria no fa soroll. No demana res. Només espera el moment exacte en què la llum torni a ser prou amable.
I llavors començarà el moviment més discret del món. Primer serà només una tensió mínima dins la tija. Una empenta petita de la saba que puja des de les arrels. Després, al cor d’un meristema que no ha dormit mai del tot, apareixerà un punt verd. Tan petit que potser el primer dia no el veuràs. Però hi serà, un brot verd, tendre, amb aquella obstinació callada que tenen totes les coses que volen viure.
Aquell brot creixerà lentament. S’estirarà cap a la llum amb aquell fototropisme cec i cert que les plantes portem dins des de sempre, amb la mateixa confiança amb què jo ho vaig fer fa temps. I un dia, sense gaire escàndol, tornarà a obrir-se una flor. Potser no serà exactament igual. Potser el blanc serà una mica més pàl·lid. Potser el violeta tindrà una altra profunditat. Però dins d’aquella nova flor hi circularà la mateixa saba que ara m’ha fet existir. La mateixa vida que ha passat per mi com passa el sol per una finestra. Per això et dic que no ploris tant, Anna.
Perquè mentre tu plores el que cau, la terra ja està treballant en silenci amb una paciència que cap tristesa pot trencar. I un dia, quan tornis a mirar aquest test sense esperar res, veuràs una flor nova oberta a la llum. I potser no sabràs dir per què, però et semblarà que aquella flor ja la coneixes.