El meu amic és peculiar, és un fantasma. Quan em ve a veure ens divertim molt, ell m’intenta fer entendre com és el seu món, tot i que mai ho aconsegueix. Em parla de coses estranyes i de conceptes complexos, però esclar, jo soc un paio curiós, i ara no me’n puc estar d’intentar entendre el que m’explica. Així que intentaré resoldre mentalment aquestes incògnites que no paren de rondar-me el cap.
El meu fantasma apareix del no res i sense avisar, primer es mostra com un punt, després es torna una línia que es va allargant fins que arriba al seu màxim, i cada cop que marxa, passa el mateix però a la inversa, la línia es va fent més curta fins que desapareix en un punt. Quan canvia de tamany dona la impressió que s’allunya o s’apropa, però no és així, ell es manté en la mateixa posició: dins la meva habitació!
I encara fa coses més estranyes; és capaç de travessar parets, de fer desaparèixer objectes i fer-los aparèixer en un altre lloc. I per acabar-ho d’adobar, és extremadament intel·ligent, comprèn coses que se’m fan impossibles d’imaginar i té una visió del meu món extremadament acurada i completa. És com un ésser omnipotent i omnipresent, sap exactament el que està passant en qualsevol lloc llunyà del món sense ser-hi present! Ja ni tan sols estem parlant d’un mag o d’un fantasma, és que fa coses que es podrian categoritzar de divines!
Ell diu que no és res d’això, diu que és una persona, com jo, però amb una petita diferència… és d’una dimensió superior.
Com és això possible? Quan m’ho va dir per primer cop no m’ho acabava de creure, però pensant-ho amb calma i escoltant les seves explicacions té el seu ganxo. Ni tan sols sé què és un ganxo, diu que és una mena de cosa corba per penjar o subjectar, però tal com m’ho va explicar, sembla com si es tractés d’un objecte que travessa altres objectes… En fi, una altra de les paranoies de dimensions superiors…
Però bé, recuperant el fil, el que deia és que potser tot plegat no és tan desgavellat.
En el meu món pla veiem en una dimensió, el contacte amb les altres persones és només lateral, i els miralls només reflecteixen línies, que és l’únic que som capaços de veure. Però el meu fantasma veu en dues, pot veure totes les meves parts alhora. Sempre veiem en una dimensió inferior a la que vivim. Ell m’ha explicat que reflexionant, ha arribat a la conclusió que un ésser de quatre dimensions (que veuria en tres), podria veure tots els àtoms del seu cos i dins dels seus òrgans, tot i que no entenc què vol dir “dins” ni sé què són els òrgans.
A veure, tot això té sentit, però quan intento imaginar com deu ser el seu món em ve mal de cap. De fet ara me n’aniré a dormir a veure si se’m passa.

He despertat i me n’he adonat. M’havia quedat adormit sobre el meu escriptori, amb la làmina de paper sota els meus braços i els llapis de colors escampats pel voltant.
He mirat el dibuix que havia acabat de dibuixar titulat “Flatland”, el títol que li he posat inspirat pel llibre d’Edwin Abbott. El dibuix és una persona asseguda al seu llit, dins la seva habitació. Esclar, era el meu jo de dues dimensions, i el meu fantasma també era jo, el que soc ara, el de tres, que jugava a travessar Flatland amb el dit.
M’he aixecat de la cadira per estirar-me al llit, però just davant meu ha aparegut una esfera molt petita que s’ha anat fent cada vegada més i més gran, fins que ha arribat al seu volum màxim i s’ha aturat.
Què és això? Un fantasma? La història es repeteix.
És com el somni de Zhuangzi. El daoista xinès va explicar que una vegada va somiar que era una papallona, i quan va despertar, no sabia si era una papallona que somiava ser un home, o un home que havia somiat ser una papallona.
I ara, com sé jo si soc un ésser de tres dimensions que ha somiat ser un ésser de dos, o si soc un ésser de quatre dimensions que està somiant que n’és un de tres?