En Verdet és una granoteta científica molt curiosa. Viu en un bosc preciós i va vestit amb el seu impermeable i les seves botes grogues. Així, sempre està preparat per explorar el món que l’envolta i descobrir-ne tots els misteris. Una de les coses que més li agrada fer és mirar els núvols que viatgen pel cel, perquè n’hi ha de tots els tipus, les mides i les formes del món.

Alguns fan de para-sol, i refresquen la Terra quan té calor, perquè tapen els oceans i no deixen que el Sol els escalfi. Són els estratocúmuls, que circulen ben a prop dels cims de les muntanyes. En canvi, els cirrus volen molt i molt amunt. Són com una manteta, i guarden l’escalfor del planeta perquè no tingui fred.

Un matí de primavera, en Verdet jeu tranquil·lament a l’herba, tot deixant que la llum del sol s’escoli entre un munt de criatures fetes de cotó fluix que passegen pel cel. De sobte, però, una espurna de curiositat s'encén dins seu. Cada núvol és preciós a la seva manera, però el que realment vol saber la granoteta és de què estan fets. Encara sota la seva ombra intermitent, el petit científic comença a pensar possibles respostes a la seva pregunta. Potser estan fets de somnis, desitjos i esperança. També podrien estar fets d’aigua, com la que cau quan plou, o de partícules la mar de petites.

En Verdet ho té clar. L’única manera d’obtenir respostes és experimentar i, per això, decideix pujar fins on són els núvols. Fent servir el seu miniaturitzador, un dels seus invents preferits, la granoteta es fa tan petita que pot flotar per l’atmosfera i enlairar-se ben amunt.

Un cop allà, en Verdet queda meravellat. Tot és ple de partícules que no paren de saltar i ballar per tot arreu. Algunes són d’aigua, totes vestides amb roba iridescent que llueix i fluctua al ritme del sol i el vent. Entre elles juguen molècules d’amoníac i també n’hi ha d’àcid sulfúric. La seva indumentària és tota groga i porten tanta pols que no poden amagar que venen d’erupcions volcàniques i ciutats plenes de cotxes. En canvi, les partícules biogèniques són filles dels arbres, les flors i els bolets que omplen els boscos i els prats. Fan moviments gràcils i dansen entre les seves amigues, fent gala dels seus vestits maragda i els pètals que decoren els seus cabells.

Ara bé, entre totes aquelles partícules n’hi ha una de diferent, una que sembla molt trista. Porta una maleta i una gavardina, com si fes molt de temps que viatja sense descans. Potser si explica què li passa se sent una mica millor. A poc a poc, la granoteta s’hi acosta i, després de presentar-se, li demana que li expliqui la seva història. 

Jo vinc de molt lluny, comença el senyor Anió. I sí que ho està, de trist, confirma entre llàgrimes, perquè troba molt a faltar la seva família. Vivíem en una estrella com el sol, però molt més gran, i molt més vella, continua el viatger. Un dia es va quedar sense combustible i, després de fer-se minúscula, va explotar com un grandíssim foc artificial. Tots vam sortir disparats de la supernova i ens vam posar a conduir a tota velocitat per les carreteres solars. Quan vam arribar a l’atmosfera de la Terra ens van separar, i ja no he tornat a veure la meva família.

Amb un efecte gairebé hipnòtic, el relat de l’anió ha fet que totes les partícules que feien gresca per l’atmosfera escoltin amb atenció. Estan decidides a ajudar-lo, i ja saben què faran. Juntes, formaran un núvol capaç de viatjar pel món i, així, podran trobar la seva família.

A poc a poc, s’hi van acostant per consolar-lo. Primer hi van les partícules d’amoníac i d’àcid sulfúric. Les partícules biogèniques tampoc triguen a aparèixer, i les d’aigua comencen a córrer per arribar de seguida. Ben aviat, també s’uneixen als seus amics en una gran abraçada.

L’efecte del miniaturitzador s’acaba de sobte i, mentre torna a la seva mida original, en Verdet ho veu clar. Les molècules s’han fos en una gota d’aigua! Al seu voltant, n’hi ha milers que, juntes, han format un gran núvol fet de partícules minúscules.

Just com la granoteta havia pensat al principi!

Segur que, viatjant per l’atmosfera, el Sr. Anió troba aquells que més estima…